Lligams

Lligams

jueves, 18 de junio de 2015

Un publicació del P. Biel Seguí

PRESENTACIÓ DE LA TESI DEL P. GABRIEL SEGUÍ 

“LA CONSUETA DE  SAGRISTIA DE 1511 DE LA SEU DE MALLORCA”



No pretenc fer una crítica, sinó una notícia de la presentació de la tesi del P. Gabriel Seguí, la qual s’acaba de fer al presbiteri de la Seu. Han introduït l’acte mossèn Teodor Suau, vicedegà del Capítol: “Una Consueta és la vida de la Seu narrada. Important pel passat i pel present perquè és vida en acció, la qual ens vol dur a la contemplació de la bellesa de Déu”. 

El Dr. Pere Fullana, director de l’Arxiu Capitular i de les seves col.leccions de publicacions.- I l’historiador del teatre i director de la tesi Dr. Joan Mas i Vives, professor de la UIB: La Seu és un focus important del teatre medieval, i les Consuetes recullen algunes de les seves petites peces (Litúrgies dramatitzades). El teatre litúrgic és part de la cultura i literatura. El teatre medieval de Mallorca té relevància dins la cultural occidental (per ex. Salvant la sibil.la). Ara el P. Seguí posa a l’abast un text que només coneixíem per tercers. En fa una transcripció minuciosa, del manuscrit, una bona explicació de l´ús amb anotacions detallades i la compara amb altres Consuetes. Amb la seva aportació haurem de fer algunes correccions a la història del teatre que hem publicat. 

Finalment el mateix P. Gabriel Seguí ha llegit un text : Tex d’un alt valor cultural lingüístic, és la única de les tres Consuetes pretridentines escrita en català. Reflecteix l’ús culte de la llengua del seu moment, la presència d’una toponímia urbana que conservam, els usos litúrgics propis de Mallorca regulats pel bisbe i el capítol de la Seu. Una litúrgia empaltada a Mallorca.

Una vegada arribat a casa, puc obrir els dos volums acabats d’adquirir i copiï un paràgraf de la introducció de D. Francesc Massip, catedràtic d’Història del Teatre Català de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona): “Consueta pren el nom de la seva funció cerimonial consuetudinària, i com que les celebracions més destacades o singulars que es descriuen són les que adopten un aspecte dramàtic, va passar a designar les representacions dialogades que es feien a la catedral o a altres esglésies, així com la posada en text de les acotacions i diàlegs escènics, és a dir els quaderns que recollien les paraules i la descripció de l’acció d’una cerimònia i que eren utilitzades per a la seva escenificació”. 

En època moderna patiren restriccions quan aquestes representacions es consideraren irreverents, i el concepte modern de teatre també les rebutjà, sense posar els filtres necessaris. El P. Gabriel Seguí amb el seu estudi descriu aquestes dramatitzacions litúrgiques, la seva llengua, tots els racons de la Seu i els carrers que l’envolten, el valor cultural de la litúrgia com a “fe que pren el color de la terra”. Un bon exercici del diàleg fe-cultura que vol practicar la nostra Delegació de MSSCC a Mallorca.

Jaume Reynés i Matas, MSSCC

domingo, 14 de junio de 2015

Preàmbuls per a una espiritualitat del cor

En la festa dels SS. Cors bé hi escau una entrada que parla dels preàmbuls per a una espiritualitat del cor. L'Institut de Missioners dels SS. Cors no pot deixar de banda que el nostre camí cap a Déu Pare passa pel cor del seu fill Jesús. En aquest cor humà hi bategaren els sentiments de Déu mateix. Ell ens ensenya una manera de ser i fer arrelada en la cordialitat i l'afecte sincer al germà

Un món "descoratjat"
Demostrar que en la nostra societat hi ha una alarmant manca de cor és tasca més fàcil del que seria desitjable. Només cal mirar la televisió i contemplar les llargues files d'exiliats que caminen a la recerca d'una terra on posar els peus. N'hi ha prou amb sortir al carrer per observar multitud de nens obligats a guanyar-se uns cèntims sortejant vehicles i tractant de sobreviure en aquesta jungla d'asfalt que són els carrers i avingudes de la ciutat.

La nostra societat viu «descoratjada», descentrada. Es valora el proïsme pel que té, pel que fa, o pel que puc treure d'ell. Però no pel que és, per la seva dignitat d'ésser humà i la seva vocació de germà. L'home es fa més home com més conrea el seu cor. La tècnica per si mateixa no millora el cor i, en ocasions, el perverteix.

Ho va sintetitzar de manera magistral el Concili Vaticà II: "En realitat els desequilibris que fatiguen al món actual estan connectats amb aquest altre desequilibri fonamental que enfonsa les seves arrels en el cor humà". (GS 10). Ja els vells profetes clamaven per tal que Déu canviés els cors de pedra per cors de carn.

Cal reparar el centre trencat l'ésser humà. Cal cecar la brúixola que ens indiqui on trobar les aigües de la salvació. Canviar el cor de pedra, metal·litzat, per un cor sensible i de carn és el que pretén l'espiritualitat del cor. Per la qual cosa observa, des del cor de Crist i de la seva mare Maria, tot el panorama de la fe.

En realitat tot creient, tot grup organitzat, té la seva espiritualitat, encara que no en sigui del tot conscient. Perquè cadascú se situa en un determinat lloc de la fe i des d'allà contempla el panorama. Segons on hom es situa observa variacions en el paisatge. L'espiritualitat del cor emfatitza els aspectes més cordials de Déu, posa en relleu la disponibilitat de Maria, la del cor traspassat. Aprecia el regal de l'Esperit sorgit del costat obert de Jesús.

Albirem, doncs, tot el panorama de la fe situats en el cor de Crist. La ment, les actituds, les idees, els compromisos, tot adquireix la tonalitat càlida i cordial típica d'aquesta espiritualitat. La qual va molt més enllà de les meres pràctiques de devoció, és a dir, d'una sèrie de lectures, exclamacions, cultes, imatges, etc. En tot cas les pràctiques constitueixen derivacions concretes de l'espiritualitat, però ni són el més important, ni sempre són encertades. Poden convertir-se en rutina, passar de moda o prendre formes excessivament sentimentals, per al·ludir a alguns dels seus perills.

Un símbol eloqüent
El cor és l'òrgan fisiològic que sosté la vida, els seus batecs marquen la intensitat dels sentiments que aclaparen o exalten a la persona. Evoca la profunditat de l'ésser humà. Constitueix el centre simbòlic de la persona —composta de cos i esperit— d'on sorgeixen els sentiments, on s'arrelen les opcions morals i es nodreixen les més compromeses decisions.

El cor manté un valuós significat perquè està ben guardat, com un tresor, a la part superior de l'ésser humà. En ell romanen encoberts els sentiments més íntims. Quan la ment s’obnubila o el rostre del proïsme ens defuig, llavors és el cor el que hi veu més clar. S'ha dit, en efecte, que el més important no es veu amb els ulls, sinó amb el cor. És l'òrgan o la capacitat que millor sintonitza amb el món del sentiment i de l'experiència.

La persona es mou pel món bàsicament amb dues brúixoles: la de la raó i la del cor. Amb la de la raó tracta de veure-hi clar i de posar ordre al seu voltant. Amb la del cor va a la recerca de la tendresa del proïsme, endevina què cal fer en el moment precís. Més sovint ens movem pel cor que pel sentiment. Encara que tampoc s'ha d'emfatitzar massa aquesta divisió. Perquè l'ésser humà no deixa de ser una unitat. És un cor que raona o una raó que es mou per pressentiments.

Amb aquestes premisses podem donar el salt a la persona de Jesús. També El és raó i cor. És raó quant a Paraula de Déu, ple d'intel·ligència creadora (el vocable "logos" significa alhora raó i paraula). És cor de Déu, ja que les seves paraules i els seus fets, plens d'afecte i tendresa, procedeixen del Déu encarnat. Ara bé, si Jesús és la imatge visible de Déu, com ens informa sant Pau, en certa manera podem dir que Déu mateix té cor i raó.

En les qüestions més íntimes i que més ens afecten no aconseguim massa claredat de conceptes. Els interessos, l'afecte, la proximitat no ens permeten veure-hi clar. En aquest terreny ens resulten de més ajuda els símbols que evoquen i convoquen afectes i sentiments que no les meres paraules o les idees asèptiques. Un d'aquests símbols, plenament vàlid, és el del cor. L'afecte, la tendresa, la confiança en Déu no és capaç de descriure-la la matemàtica ni de definir-la el concepte. Però sí que les evoca el cor. A més, el símbol no només ens informa sinó que ens submergeix en el seu peculiar dinamisme i desperta les més profundes energies personals de cara a l'acció.

El cor, en aquest context, al·ludeix, suggereix, apunta a fondes experiències i refereix a un món simbòlic de gran riquesa. Per exemple, a la ferida del costat, la sang, l'aigua, la creu, l'Anyell degollat, el lliurament total de si mateix, l'amor trinitari, l'Església nascuda del crucificat, el foc, la moral de l'aliança, la tendresa , la compassió, etc. etc.

Tots aquests elements es combinen i insisteixen en la cordialitat a l'hora de relacionar-nos amb Déu i el proïsme. Impulsen a contemplar el cor de Crist traspassat per la llança. Afavoreixen una mirada decidida i compassiva al germà que pateix i a qui la injustícia li clava també espines i espases en el més sensible de l'ànima.

Potser en èpoques passades aquesta espiritualitat va generar una crosta desagradosa.  Ja fos per mor de les imatges del cor de Jesús mancades de gust i estètica, ja per les expressions dolces en excés que s’associaven a la devoció. També per causa d'un pessimisme ombrívol que posava en primer pla la malenconia, la desconfiança, el sacrifici. I les virtuts més aviat negatives i intimistes. Per la qual cosa traspuava un clima de gemecs i lamentacions.

No obstant això, no ha de ser així necessàriament. I quan es treu la crosta, l'espiritualitat apareix radiant. Entre altres coses perquè estem davant d'una paraula i un símbol —el cor— que enfonsa les seves arrels en el terreny més profund i primordial de la persona humana. El vocable no pot ser substituït per una altra paraula sense perdre molt del seu contingut i de la seva riquesa. I és el que tenim sempre a mà per indicar els més profunds sentiments. 
Manuel Soler Palà, msscc

lunes, 8 de junio de 2015

Noces d'or i festa de família

Ja és un costum que ve de temps enrere. El primer diumenge de juny els Missioners dels SS. Cors conviden els seus familiars de Mallorca per tal de trobar-se entorn de l’altar, assabentar-se d’algunes notícies més importants referents a la Congregació i després acabar la jornada a Sa Fonda, compartint el dinar al mateix temps que comentaris, reflexions i sentiments. Tot embolcallat en un clima de germanor.

A la cita hi vengueren una vuitantena de persones. Concelebràrem onze preveres. Presidí la missa el P. Jaume Reynés. El motiu era que, juntament amb el P. Ramon Ballester, feia 50 anys de la seva ordenació sacerdotal. I això afegia un plus de motivació a la diada.  Altres companys de curs deixaren un buit. Ja s’havien avançat a trucar a la casa del Pare, on finalment anirem a parar tots.

A les 11:00 començà la celebració eucarística. L’Església es vestí de festa com en els dies més solemnes. Llums i encens. Les tonades dels blauets despertaven sentiments potser endormiscats entre les cendres de les tasques diàries. Una mica de melangia voletejava per l’ambient.  

L’homilia del celebrant parlà dels estudis comuns que feren els homenatjats, PP. Ramon i Jaume. També de que ambdós dirigiren temps enrere, com a Priors, el Santuari de Lluc. Després el P. Jaume va recordar la seva feina entre els pobres i “campesinos” de República Dominicana. Els anys passats entre ells han vingut a ser un referent en la seva vida. Potser el temps els ha mitificat un poc, però el P. Jaume n’està molt orgullós del que va viure per aquelles contrades calentes del Carib. Va fer amistats fondes, va conviure amb gent d’ànima ingènua i voluntariosa, va tenir ocasió de tocar amb la ma situacions extremadament penoses i animar a seguir el camí malgrat tot.

Després, des de l’altura dels 50 anys d’ordenació, va fer una incursió per les senderes de la seva vocació. El seu pare confiava que seguís l’ofici de forner. Però finalment  no va dedicar les seves energies a enfornar pans i ensaïmades, sinó a repartir aquell pa del que Jesús ens parla als evangelis: el pa de vida, el pa baixat del cel. I, malgrat els moments difícil dels que ningú escapa al llarg de la vida, ha seguit llescant aquest pa. I no se’n penedeix de la feina feta.

La Missa del Corpus acabà amb una benedicció solemne amb la custodia, mentre els blauets cantaven el molt tradicional Tantum Ergo. Després els homenatjats es feren una fotografia a la sagristia, amb tots els blavets, per tal de mantenir entre els dits algun signe tangible d’aquest record curull d’anys i sentiments.

La missa era la que es celebra cada diumenge. Per això una parella de bons cristians (Josep Cinto Ortega i Maria Àngels Martínez) volgué segellar el seu amor de 25 anys. Van repetir les paraules del dia del casament prometent-se estimació i fidelitat tots els anys de vida en aquest món. La seva filla, Marta, rebé la comunió per primera vegada. El P, Manuel Soler, encarregat d’aquestes tasques, tengué cura de la preparació i de la celebració en el moment adient.

Després de la missa hi hagué una sessió de notícies referents a la Fundació Concòrdia que la Congregació dirigeix. Na Sílvia, neboda del P. Josep Amengual, Delegat, és la gerent d’aquesta institució. Ella donà compte de les tasques que duu a terme  per Rwanda i el Carib. Amb un power point també oferí xifres d’entrades i sortides. Un vídeo sobre la construcció de cases per a famílies molt humils de les lomas Santiago (República Dominicana) va posar punt final a la sessió.

I ja només quedava seure a taula i parlar de les mil coses que una jornada com aquesta desperta en els caps i els cors de la gent. Abans del dinar abunden les salutacions. Uns es troben per primera vegada, altres es retroben després de molts anys. Algun amic falta a la festa perquè se’ns ha avançat en el camí i ens contempla radiant més enllà dels arcs senyorials de l’edifici. Un dia el tornarem saludar, però no sé si amb el mateix menú que ens serviren o com. Per ara se’m fa complicat d’explicar-ho.

Jaume i Ramon: !ad multos annos vivas!  A tots: que pel juny de l’any que ve ens puguem tornar trobar.                   
                                                                 Manuel Soler Palà, msscc

martes, 2 de junio de 2015

Trobada amb col.laboradors de la Procura

El dissabte dia 30 de maig passades les onze del matí, acompanyats dels PP Agustí Martí, Hippolyte Voka i del gerent, en Toni Moreno,  juntament amb un bon grupet de fidels col·laboradors de la Procura de Missions ens reuniren en la sala Ruanda per compartir les nostres inquietuds sobre les missions. Foren molts els desitjos i els sentiments que cada un dels participants comunicà, així com també, l'alegria i la satisfacció que ha suposat i suposa actualment col·laborar amb la Procura de Missions.


El Pare Agustí, malgrat la seva edat, viu intensament la seva passió per les missions. D'una manera especial per Ruanda ja fou un dels primers països amb qui col·laborà. Expressà que sempre guardarà aquesta experiència dintre del seu cor.

El Pare Hippolyte agraí profundament la solidaritat dels col·laboradors ja que gràcies a ells molts dels missioners africans han pogut estudiar la teologia i avui són sacerdots que treballen en diversos països a on treballa la Congregació.
La trobada acabà amb la celebració de l'Eucaristia que presidí el nou  i novell sacerdot, el Pare Hippolyte Voka, procedent de la República democràtica del Congo.


A la tarda es tingué la trobada dels voluntaris de la Procura de Missions. Es a dir, tots els que ajuden directament en les diverses activitats que en aquest darrers anys ha iniciat la Procura de Missions. Ens alegrà poder conèixer personalment a tot aquest grup de persones que sols els coneixement de nom i que ajuden a actualitzar i dinamitzar la Procura de Missions. Agraïm sincerament tota la seva valuosa ajuda així com també la seva professionalitat.

Amb els participants poguérem expressar les motivacions que ens empenyen a col·laborar amb una entitat de la Congregació com és la Procura de Missions que té com objectiu la formació de nous missiones dels Sagrats Cors així com també qüestions socials. Volem dir ajudar a millorar la vida sobretot de  famílies i col·lectius més desvalguts.

Es cert que en el grup hi ha desitjos comuns, però també es percep una gran diversitat d'opinions i interessos personals. No obstant això, aquesta diversitat pot possibilitar un equip de treball molt enriquidor.


Malgrat que el bessó de les seves aspiracions sigui d'àmbit social, alguns tenen molt d'interès per conèixer de més aprop l'espiritualitat de la Congregació. En certesa, afirmaren alguns que els ajudarà a conèixer-la millor i a  viure una vida cristiana més compromesa.

Després d'uns moments de silenci i meditació acabaren la nostra trobada amb el desig de retrobar-nos en un altre moment per presentar un pla de reunions per així aprofundir en l'espiritualitat sacricordiana i amb l'espiritualitat missionera.
Atentament,                                                                    Miquel Mascaró

Convertir pàgina en PDF