Vosaltres qui sou?
Ben clares vegades hom pregunta a un missioner qui és. Moltes persones li demanen què fa, o que fan en la seva comunitat.
Els missioners dels Sagrats de Jesús i de Maria som una comunitat de preveres i de laics, nascuts per a la missió de predicar l’Evangeli de Jesucrist, i d’acompanyar els creients en el seu procés de creixement espiritual. La mística que va empènyer el P. Joaquim Rosselló era per els temps de pluralisme religiós que esdevenia una realitat en la societat espanyola, malgrat la constitució política, segons els temps, i molts eclesiàstics s’aferraven a la confessionalitat catòlica. A més, és que la teologia catòlica, des dels evangelis reconeix que la fe ha de ser lliure, entre altres motius, perquè hom creu perquè estima Déu, el coneix, s’hi entrega absolutament. Fe i obligació no són compatibles. Per això, malgrat no en tragués totes les conseqüències, el Ven. P. Joaquim sembrava trets d’una mística per ajudar els creients dels segles xx i xxi. Creients perquè s’han fiat de l’amor de Déu que Jesús ens ha transmès, o del foc d’aquell cor que estima, i cala l’amor en les dones i homes dels nostres dies.
Ambientació
Hem pogut veure que aquesta congregació missionera va sorgir en el segle xix. Precisarem que va ser dia 17 d’agost de 1890, a l’ermita de Sant Honorat, el P. Joaquim, amb els PP. Fc. Solivelles i Gabriel Miralles, el seminarista Julià Mut i l’ermità Agustí Maspons, tot seguint Arnau Desbrull, del segle XIV, pujaren a la muntanya de Randa, on hi volgueren reviure l’herència contemplativa i missionera del Beat Ramon Llull.
La societat liberal aspirava a un benestar generalitzat, que demanava salut, higiene, i escola. Els pobres, amb la supressió dels ordes religiosos, havien perdut moltes almoines.
Per altre costat, els catòlics demanaven més formació, doncs des de que en 1836 es van tancar tots els convents de frares, també s’havia acabat amb la predicació, fora de les homilies a l’ofici dels diumenges i festes colendes.
Que la societat fos liberal no vol dir que fos antireligiosa. Molts, si, foren anticlericals, perquè els bisbes i rectors exercien poder en àmbits socials no gens religiosos.
Tanmateix, aquella església havia de respondre als nous reptes. Com, que encara feia por travessar la mar, les dones mallorquines creients, i, amb menys força els homes, crearen els nous instituts religiosos. Els fundadors i les fundadores sempre són a la frontera de l’Església i, fins i tot, de la societat, malgrat a vegades mostrin escorxes caduques.
A Mallorca ja en el segle xviii hi sorgiren comunitats femenines, que, com les antigues beguines, mogudes per l’Evangeli, es posaven al servei dels malalts, dels infants, i ben especialment de les nines. Aquest moviment prengué força en el segle de les revolucions, el segle xix, quan també la nova societat badava els ulls a un creixement en salut, higiene, i alfabetització. Aquests béns eren anhelats per tothom; però l’estat liberal no disposava de recursos, ni personal per posar-los a l’abast del poble menut. I aquesta accessibilitat i multiplicació va ser la que aconseguiren les dones de les novelles congregacions femenines. Amb precaris mitjans, assoliren omplir de nines les costures de tots els pobles de Mallorca, i amb els seus hàbits, manllevats als vestuari de les pageses, posaren nous colors a una església esporuguida en les rectories i al bisbat, i així escampava nova vida evangèlica pels carrers de viles i llogarets. A més, amb aquelles dones, les parròquies començaren a disposar de catequistes com mai. L’Església mostrava un rostre femení, com femení és el seu nom: església, reunió, comunitat.
També alguns homes joves fervents posaren la llavor de congregacions locals, com els que es posaren sota el patrocini de Sant Alfons Mª de Ligori, o Ligorins, fundats a Felanitx l’any 1866 per Miquel Maimó Barceló (Felanitx, 02-03-1813-04-03-1900), els Germans de la Caritat, fundats el mateix any a Porreres per Rafel Sitjar Servera, els Terciaris franciscans, fundats pel laic Antoni Ripoll Salvà, de Llucmajor, l’any 1893. Totes tres congregacions eren dedicades a l’ensenyament elemental.
Però a ningú li havia passat per l’enteniment que hi hagués necessitat de fer una pastoral més missionera. Mn. Gabriel Mariano Ribes de Pina, abans de fundar les Franciscanes Filles de la Misericòrdia, ja havia predicat qualque milenar de sermons, i el jesuïta Seguí havia fet el mateix. A més, els Pares de la Missió tenien el seu equip de predicadors, i els jesuïtes, oratorians de Sant Felip i qualque prevere secular a temporades s’ajuntaven per a predicar missions, fins que amb la restauració d’Alfons XII, l’any 1876 es va constituir un equip de missioners populars, amb jesuïtes, oratorians de Sant Felip Neri, i preveres seculars. L’animador va ser el P. Joaquim Rosselló i Ferrà, de l’Oratori.
No deixarem de dir que les missions populars a vegades van ser instrumentalitzades per predicadors emmetzinats per la política restauracionista de l’Antic Règim, i contrària a les noves idees.
Les missions populars, i també l’acompanyament espiritual especialment dels joves, són el bressol dels Missioners dels Sagrats Cors. El P. Joaquim Rosselló no era revolucionari, ni d’un bon tros; però diverses vegades els qui el sentiren manifestaren que la seva predicació s’allunyava del partidisme polític.
Diguem obertament que, si en els segles anteriors l’Església havia controlat les fundacions religioses, en el segle XIX l’estat liberal no en volia parlar, tot recordant com la seva economia era antiquada, i que depenien de Roma. I aquesta dependència, especialment dels barons, també era mal vista pels bisbes i rectors, també a Mallorca.
Uns anuncis i tres encontres: Amb la Mare de Déu de Lluc i amb el místic missioner Ramon Llull
La Companyia de Jesús, o els jesuïtes, durant quasi un segle i mig, va ser tolerada i expulsada de la monarquia espanyola, fets que ens expliquen com un madrileny, germà coadjutor jesuïta visqués a Can Maroto, en el carrer de Sant Jaume, tant si els jesuïtes eren admesos com si eren expulsats. Va ser un gran educador, i apassionat per acompanyar els joves. Coneixem diversos casos; però ens bastarà saber que en Ximet Rosselló, que vivia a Can Gual de Torrella, just davant el temple de Sant Jaume, ben prest es va deixar seduir per aquell pedagog. A més, el jesuïta era un apassionat de la devoció al Cor de Jesús i també del Cor de Maria. Els veia com la manifestació de Déu que és amor, un amor abrandat, que ell manifestava segons una llarga tradició, que en parlava com si fos un foc. És clar, el foc pren i s’escampa. D’aquí que Trigueros fos un apassionat de la missió, de comunicar i compartir el que creia.
Com que eren ja els temps del liberalisme, els individus podien manifestar obertament allò que creien i pensaven, i d’aquí naixien les associacions, que, en l’Antic Regim, havien de comptar amb més permisos. Trigueros, a Can Maroto, tenia les seves reunions amb els joves, molts dels quals eren seminaristes externs, que vivien a ca seva. I, Joaquim Rosselló, ja ben granat, recorda com:
En aquestes reunions ens parlava de com seria convenient formar una Congregació de joves sacerdots, sota el títol de PP. Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i de Maria; per anar a predicar pels pobles de la illa, i calar foc (frase molt del seu ús) als cors dels homes. De tant en tant sempre ens anava repetint el mateix, cada cop que topava amb algun de nosaltres; de manera que tots coneixíem que aquesta idea, d'una nova Congregació, el preocupava molt.
I va ser en aquestes tasques missioneres que el P. Rosselló considerava que calia organitzar-les més, i per a aquesta empresa li venia el cap fundar una congregació de «sacerdots que visquin en comunitat» per predicar als pobles.
Precisament després de predicar una quaresma a Llucmajor, empès pel bisbe Jacinto Mª. Cervera, va pujar a Sant Honorat, per retirar-s’hi, passat Pasqua de 1890.
Sant Honorat, casa d’exercicis per als preveres. «Què siguem un foc...»
El primer encontre del contemplatiu P. Joaquim amb el Beat Ramon Llull va ser per l’abril de 1890, quan s’encaminà pel senderol de Sant Honorat, «lloc molt apte per a la contemplació de les coses divines, com així ja ho va jutjar aquell seu antic habitant el Beat Ramon Llull, que va establir-hi la seva estada.» (Regles 1890, art. 1).
A Sant Honorat, hi habitava el llegendari ermità Biel, Gabriel Nicolau Vidal, d’encuny carmelità, que seguia el Beat Francesc Palau, que hi havia passat un temps. Aleshores el condeixeble del P. Joaquim, Mn. Magí Vidal, des de Llucmajor adaptava l’ermita per tal que esdevingués una casa regional d’exercicis per a preveres. Res millor que comptar amb un home de tanta experiència espiritual i de predicació com el P. Rosselló.
Atrets per aquest oratorià, s’encaminaren preveres i qualque laic a visitar-lo. Els vicaris de Randa, Mn. Francesc Solivelles i el de Montuïri, Mn. Gabriel Miralles quedaren enganxats pel P. Rosselló, amb gran goig del bisbe, que veia com el seu programa pastoral, que comptava amb la renovació del clergat, assegurava aquella casa d’espiritualitat.
La Muntanya dels Tres Santuaris entrava de bell nou en la vida de Mallorca. més tard els Franciscans del Tercer Orde Regular s’establirien en el Santuari de Cura, i el de Gràcia seria reviscolat per Llucmajor.
Sant Honorat esdevindria noviciat dels Missioners dels Sagrats Cors i punt de referència per a la Congregació, on són cridats a desenvolupar la dimensió contemplativa de l’institut, en mig d’un món secularitzat, en el qual hi ha infinites llavors que l’Esperit escampa, i que amb la rosada del testimoni i de la paraula amiga poden brostar en recobraments de la fe cristiana, o en un desenvolupament espiritual que l’Esperit sempre infon.
Des de Sant Honorat el P. Joaquim Rosselló i Ferrà sentí que els Missioners serien el foc dels Cors de Crist i de Maria quiet es calaria per tot el món. La seva missió seria cristocèntrica i salvadora.
L’oberta acollida
L’empenta que va donar el concili Vaticà II als religiosos perquè s’obrissin al món i que obrissin les portes de les seves comunitats a tota casta d’encontre missioner, fa que Sant Honorat sigui un indret privilegiat, des d’on hom talaia terra, mar i cel, i des d’on el P. Joaquim sabia descobrir tantes persones estimades pel Creador.
En aquest sentit és possible viure la contemplació lul·liana de les belleses que ha creat, al temps que hom acull tota persona que entra dins la seva vida, i des del seu cor puja cap a l’Absolut. Hom espera que Déu faci el seu treball amb l’alè del seu Esperit, que bufa on vol, fugint del nostre control.
Les noves sensibilitats religiosos fan esperar que Sant Honorat torni ser l’ambient en el qual els contemplatius missioners, Beat Ramon Llull i el Ven. Joaquim Rosselló desvetlin l’enamorament dels amics, que hi trobin l’Amat, i el serveixin uns com a laics i altres com a ministres ordenats per a garantir la predicació de l’Evangeli.
Beneïdíssima Lluc
Després de l’ascens contemplatiu al lul·lià pujol de Sant Honorat de Randa, el un missioner com el P. Rosselló era massa temptador per a un bisbe restaurador com a Jacinto Mª. Cervera. El col·legi de preveres de Lluc era una prova per herois. Situat lluny de tota població havia esdevingut lloc de peregrinació secular. Tanmateix els preveres no s’havien preparat per viure tot sols. Qualsevol soscaire en la salut els obligava a romandre a ca seva, en el Pla.
El concordat de la Santa Seu amb la monarquia havia trasbalsat la constitució dels col·legis semblants, i complicava els nomenaments dels rectors. El fet és que a Lluc les coses no eren ben encarrilades. El bisbe cridà els carmelitans, fet que alarmà els liberals i el clergat. En aquesta situació D. Jacinto va empènyer el P. Rosselló amb la seva comunitat cap a Lluc. Fou la prova de foc per el missioner, que creia que havia consumat la seva obra com Blaquerna, quan deixà el papat per l’ermita.
El vigor missioner del P. Joaquim, que havia sabut convertir una ermita, també en un centre missioner, va aconseguir que Lluc lloc de pelegrinatge esdevingués un centre d’espiritualitat, un lloc modèlic de celebració de l’Eucaristia i de la penitència privilegiat i modèlic. A més, la congregació missionera es mantingué fidel a l’esperit eclesial de servir amb generositat l’església local.
De Lluc els missioners s’escamparen per tota Mallorca, arribaren a Menorca i a Eivissa, de manera que les esglésies i els pobles s’agermanaren més. Els Pares de Lluc esdevingueren uns servidors evangelitzadors per tot arreu.
A Lluc, començant per l’escolarització reglada de l’Escolania, i seguint per l’establiment de l’Escolasticat o casa de formació dels missioners estudiants de filosofia i teologia, abans de ser ordenats preveres, hi arribà un oratge cultural abans insospitat.
La congregació ha sabut ser poble, fer-se poble, segons la millot tradició de Ramon Llull, de Sant Juníper Serra, que foren missioners aprenent la llengua dels pobles on anaven, fent real el Pentecostes, que allunya les colònies.
A Lluc la Congregació va transformar l’escolania, començant per vincular-la a l’escola reconeguda públicament, i vora els blauets hi va sumar molts altres cantadors i escolans, bastants dels quals ingressaren en el noviciat dels missioners, de La Real o de Sant Honorat.
Passats els anys de la Guerra de 1936-1939, també Lluc esdevingué Escolasticat de la Congregació. Formaven la que es deia l’Schola Christi, «Escola de Crist». Eren els joves que estudiaven els tres cursos de filosofia i els quatre de teologia.
La Congregació va signar un contracte amb el bisbat de Mallorca, per tal de que aquella casa de formació no fos un pes econòmic per al Santuari. D’aquesta manera, les celebracions litúrgiques tenien els seus ministres d’acòlits, sots-diaques i diaques, que les solemnitzaven segons una bellíssima actuació, que esdevingué modèlica en aquell temps.
De l’altra banda amb l’Escolania cantaven els missioners en formació, i just constituïen una Schola Cantorum de gran qualitat, amb les veus blanques i les greus. El repertori arribà a ser molt ric i variat, i va fer que sortissin nous compositors de música.
Les peregrinacions dels pobles rebien un missatge amb el culte celebrat amb devoció, amb qualitat i amb el càntic de les misses a veus mixtes.
Malgrat sigui ja un passat, també en el Santuari les grans solemnitats eren celebrades amb actes literaris o de teatre, que enriquien la religiositat, esperonaven la cultura, la creativitat, i la mateixa declamació, amb el que els missioners joves es disposaven per a una millor predicació.
El P. Joaquim Rosselló i Ferrà va promoure la reforma del Cambril de la Mare de Déu, l’ampliació de l’hostatgeria, i la creació del menjador i cuina dels pelegrins, totalment gratuïts.
Seguidament els Missioners dugueren la responsabilitat de l’obertura i ornamentació del Pujol dels Misteris que, des del cinquantenari de la Coronació de la Mare de Déu, ha envoltat de fervor l’encletxa de la Trobada, amb el rosari cantat pel milers de pelegrins sovint acompanyats per l’Escolania i l’Schola Cantorum.
L’hostatgeria fou encara més ampliada, i enriquida amb el museus que conserva i presenta tanta riquesa arqueològica de Mallorca, pintura, ceràmica, etc., amb el que el sentit de poble en surt enriquit, i interpretat.
Des de Lluc començaren a sortir missioners, que pels anys 1940 partiren cap a Argentina, on foren els animadors del nou Seminario de la Sagrada Familia de Río IV, a la província de Córdoba (Argentina), i escamparen l’Evangeli en molts pobles i ciutats, i fins i tot arribaren a Paraguai.
Pels anys 1954 i posteriors, els joves que eren ordenats de prevere sortiren cap a Santo Domingo, Puerto Rico i Cuba. Allà la pastoral missionera era diària, i s’atansaven als feligresos geogràficament més perifèrics amb la somera i els geep, i prest sorgiren les obres educacionals i els centres de promoció per als pagesos. Poc després, vora les catequistes, foren creats els Presidents de les assemblees, antecessors dels diaques.
A més, de les tasques pastorals que exercien en parròquies immenses, no ha mancat l’atenció als mallorquins que hi havien emigrat, els quals es veieren acompanyats amb la presència de la imatge de la Mare de Déu de Lluc en la seva regió, on és venerada i cantada en el dia de la Diada anual.
Els missioners sortits de Lluc també pogueren crear escolanies de força qualitat, en els indrets on foren presents, de manera que vora la música universal i local, també s’estengué el cantar mallorquí. Ser poble a Mallorca, ha ajudat a ser i fer poble a altres països, de manera que els immigrants han avançat en la seva integració en els països que els han rebut.
Vingué, a partir de 1967, la tercera sortida dels missioners, aquesta vegada cap al mateix cor d’Àfrica, a Rwanda. L’aprenentatge de llengües desconegudes fou immediat, com ho havien fet Ramon Llull, Sant Francesc Xavier i Sant Juníper Serra, entre d’altres.
I pels anys 1970 es feu present la pastoral vocacional, que ara permet l’evangelització també a Espanya, quan es tanquen moltes parròquies. Les noves esglésies esdevenen missioneres, i ajuden a que la celebració de l’Eucaristia segueixi construint l’Església.
La presència dels Missioners dels SS. Cors a Lluc va ser encarnada, amb sentit de poble, no solament compenetrant-se amb la història i llengua de Mallorca, començada a rescatar pels homes i dones de la Renaixença, que són els que promogueren la Coronació pontifícia de la imatge de la Mare de Déu de Lluc, l’any 1894, sinó respectant l’entorn del Cor de la Muntanya, on hi va sorgir una plaça dels Peregrins sembrada de teixos i d’altres arbres autòctons.
Pujada i baixada per obediència
L’any 2019 la Congregació va deixar el Santuari de la Mare de Déu de Lluc. Però, com cantam els antics blauets, el cor de tots és a Lluc:
Un jorn també us cantàvem,
Voltant el vostre altar.
Si un altre us deixàvem,
D’enyorament ploràvem.
El cor no us va deixar.
La Mare de Déu de Lluc va ser declarada Patrona Principal de la Congregació, perquè a la seva casa la comunitat missionera es va repastar. Va esdevenir encara més mariana, més servidora d’un poble, i també més missionera, en el sentit que els religiosos sortien a predicar missions, exercicis, quaresmes, tríduums, i aprenien a acompanyar aquelles persones que demanaven una atenció per al seu procés espiritual.
La Mare de Déu de Lluc roman viva en el cor dels missioners, onsevulla serveixen l’Evangeli.
Els 128 anys de servei a la Mare de Déu de Lluc i al poble de Mallorca s’han convertit en un repte per al servei missioner, que demana agilitat, innovació, estima al poble com és avui, i claredat en el missatge de Jesús, que porta en braços la Mare de Déu. La Santa Figura esdevé la icona dels Sagrats Cors, que mostren al món com el Pare l’estima avui i aquí.
La Real: «A l’entrellum veig, i no sé què veig sobre aquest Monestir del Real; potser Déu té un projecte una mica gran per a la nostra Congregació...».
Després de la de Lluc, va ser la segona parròquia confiada a religiosos. La fundació no fou senzilla per als missioners, doncs el bisbe Cervera es va trobar que el seu projecte de crear una vicaria en la desamortitzada església cistercenca de La Real ben prest va ser esbucat per les desavinences de la feligresia amb el novell vicari. Per segon cop el bisbe va recórrer al P. Joaquim, que ja havia obert el seu cor al Santuari de Lluc. Per l’any 1896 pogué oferir uns missioners per a pacificar la vicaria de la Mare de Déu de la Font de Déu i de Sant Bernat de La Real.
La Congregació creixia poc a poc, i vivia de les nòmines del prior, del rector de la parròquia de la Mare de Déu de Lluc i de Sant Pere d’Escorca. Però l’any 1897 el govern de la monarquia va imposar la desamortització dels béns del Santuari de Lluc, la qual cosa va aturar les obres de l’hostatgeria de Lluc i va dificultar el manteniment mínim del vicari de La Real i del seu company.
Sortits d’aquests paranys, el P. Joaquim va encomanar al vicari, P. Francesc Solivelles, cercar un lloc per als novicis que sorgien, i per als joves en formació. Finalment el bisbe Pere Joan Campins Barceló va sortir de la seva indecisió i va donar estabilitat a la comunitat de missioners de La Real, els quals a força d’estalvis en la seva austera vida i comptant amb crèdits dels veïnats, aconseguiren comprar les estances del claustre, amb l’escoleta inclosa. El bisbe va contribuir a la restauració de l’església monacal, ara esdevinguda parroquial.
La reconstrucció de l’ala de ponent del claustre va fer que s’hi obrís la primera casa d’exercicis per a homes. Era el tarannà missioner del P. Joaquim qui el duia a obeir el bisbe, al temps que el carisma de la congregació reviscolava i La Real seguia la línia pastoral inaugurada a Sant Honorat, implantada a Lluc, i ara vora Palma.
Ja des dels temps dels PP. Joan Perelló, Gaspar Munar, etc., les comunitats missioneres han ofert a l’Església de Mallorca no solament professors en el Seminari Diocesà i Centre d’Estudis de Teologia de Mallorca, sinó que també han aconseguit que, en formes diverses, la revista Lluch, avui Lluc, sigui un instrument imprescindible per a la coneixença de la història viva de l’església, de la història i de la cultura de Mallorca.
I, els missioners no volem oblidar els darrers anys del P. Fundador, el qual va regir des d’aquesta casa la Congregació. S’alegrava dels ministeris que exercien els seus germans més joves, els quals animava. I també, des de la seva cel·la, exercia la seva missió espiritual, atalaiant les poblacions que des del seu terrat es besllumen, al temps que es feia mostrar els atles polítics que es publicaven, per tal de conèixer mínimament els països que militarment anaven conquistant les potències liberals europees, i amb aquest coneixement podia fer més agradable la seva missió espiritual.
Entre dificultats i els antics anuncis del germà Trigueros, el ja ancià P. Joaquim dia 3 de novembre de 1900 escrivia al P. Solivelles:
En lontananza veo, y no sé qué veo sobre ese Monasterio del Real; quizás Dios tiene un proyecto algo grande para nuestra Congregación; quizás que venga a ser un día el Centro o Seminario donde se formen los celosos, los más celosos Misioneros de los Sgdos. Corazones de Jesús y de María; quizás el punto donde arranque la reforma del Clero.
El P. Joaquim hi va veure clar. Fins i tot els fruits de la missió dels joves formats a La Real són ja manifests, des que missioners africans continuen la missió carismàtica i cordial a La Real i a altres indrets de Mallorca, de la Península, d’Amèrica i d’Àfrica.
Vora el servei parroquial som atents a l’Esperit que ens agermana als preveres, ens convida a formar-nos en l’acompanyament espiritual, en l’evangelització segons els nous mitjans, en el servei als pobres per la Fundació Concòrdia Solidària i la Procura de Missions, i fins i tot ens volem engrescar en la pastoral vocacional per al ministeri i la vida religiosa. Tot solament serà possible si animam unes comunitats eclesials condretes, que siguin Poble de Déu, és a dir, creients des del baptisme, missioners en tot lloc i circumstància, encesos en l’amor dels Sagrats Cors, dones i barons, joves i ancians.
La mateixa estructura parroquial és una invitació a establir xarxes de relació, d’amistat entre les persones que s’han establert a les diverses barriades de la demarcació de La Real. És una manera de mostrar experiencialment que l’Església és promotora de comunió i de comunitat. I la comunitat social és prèvia a la creació del poble de Déu.
La fundació a La Real començà a quedar marcada per aquest lloc històricament amarat per la contemplació monàstica i per l’antiga presència del Beat Ramon Llull, pels seus seguidors en la mística, en la missió i en la cultura, de manera que el testament del Beta, de 1313, en el qual llegà un cofre de llibres seus a La Real pels anys 1928-1930 va impulsar el P. Gaspar Munar i els joves missioners a crear la Biblioteca Balear de La Real, que ha assolit un seriós prestigi, que ha pogut servir als historiadors i científics. Així La Real ha esdevingut un indret emblemàtic per la seva història i la seva vinculació a l’ànima del poble de Mallorca, al seu paisatge, a la seva ecologia. Per als cristians La Real és un bressol que mostra com l’Església i la cultura són respectuosament reals.
Tots aquests eixos d’espiritualitat missionera, d’acompanyament espiritual, de diàleg cultural, fan de La Real un lloc privilegiat per brindar acollida, acompanyament i celebració als creients que l’anhelen. Noves iniciatives orants, tallers de reflexió teològica popular, celebracions d’una litúrgia oberta, creativa, digna i amarada de fervor seran una manera de que la comunitat doni continuïtat a una missió cordial, i solidaria en el segle xxi.
Palma: SS. CC.
Quasi al mateix temps que el bisbe Cervera demanava la col·laboració dels missioners a La Real, oferia l’església de Sant Gaietà, que havia estat abans la del col·legi de Sant Martí, dels jesuïtes, rellançada pels Clergues Regulars Teatins. El bisbe considerava que els missioners havien de davallar de les muntanyes al Pla, per fruir d’una presència en mig del poble. L’any 1897 començà aquesta nova missió.
La comunitat es va anar configurant segons el carisma. Era en mig de la Ciutat, i directament es va organitzar com a centre d’acompanyament espiritual. Moltes persones, començant pel clergat i seguint per les nombroses religioses, trobaren els seus confessors i directors espirituals.
L’associacionisme catòlic vigorós, i en aquella església, que canvià la seva titularitat segons la congregació, començà a anomenar-se dels Sagrats Cors. Les associacions hi foren ben articulades, i es va crear la dels Sagrats Cors, que s’estengué per tot arreu. També fou el referent de la confraria de la Mare de Déu de Lluc.
La distribució d’estampes, de fulletons, oracionals per al poble, completaven la predicació de missions, exercicis, novenes i tríduums, i els donaven una continuïtat que ajudava a la perseverança en els bons propòsits. Era una xarxa de paraula vocal i escrita que va articular infinitat de persones, i de parròquies.
Allà, a la comunitat dels Sagrats Cors s’hi va constituir el centre de predicadors, els quals, quan havien de sortir de missió, formaven l’equip amb els de les altres comunitats.
L’esmentada revista Lluch/Lluc hi tingué la seva titularitat i redacció. Una nova frontera es va conquistar, quan s’hi va establir la Impremta dels Sagrats Cors, que esdevingué una de les de més prestigi de Mallorca, en la qual no solament s’hi va estampar la revista Lluc, i la seca germana Reinarán, amb més difusió a la Península, sinó que allà s’hi varen imprimir llibres de qualitat, entre els quals hi hem, de comptar els cinc primers volums de les obres llatines del Beat Ramon, Raymundi Lulli Opera Latina, de les quals n’han sortit més de 40 volums a l’editorial Brepols de Bèlgica.
Les predicacions pels pobles, les associacions, els confessionaris, les revistes i fulletons, feren d’aquella comunitat un centre missioner de primer ordre a Mallorca.
La set del poble de participar en la litúrgia, que percebien els missioners quan recorrien els pobles els van incitar a assajar diverses formes, el que els dugué a imprimir petites guies de la missa popular, com es deia. Més tard vingué la missa i rosari radiats, que assoliren una popularitat envejable. Els carrers de Palma i dels pobles, en l’estiu, ajudaven els vianants a respondre al celebrant de la missa i a seguir l’homilia. Indubtablement, aquest caliu d’espiritualitat litúrgica va disposar molta gent per entrar en la renovació que va introduir el concili Vaticà II.
Precisament va ser aquesta transmissió la que va ajudar a començar amb força la Procura de Missions, quan l’any 1967 la Congregació va fundar a Rwanda. Les campanyes contra la lepra, l’escolarització d’infinitat de nins i nines, la creació dels inicis de l’actual hospital de Kiziguro.
Totes aquestes iniciatives ens acosten a uns germans feiners, imaginatius, laboriosos, que no esperaven ordes i manaments, ans eren sempre disposats per alo servei. En el segle xxi agraïm tenir aquest repte.
Actualment la comunitat és la custòdia del sepulcre del P. Joaquim Rosselló, i exerceix un ministeri de celebracions dignes en el centre de Palma.
Sóller:
Dia 15 setembre de 1920, a instàncies del bisbe Rigobert Domènech, s’arriba a la fundació de la casa del convent de Sóller, amb una obertura al ministeri de l’ensenyament. Era una passa innovadora. Els començaments foren modests. Però amb el temps alguns missioners, com el P. Antoni Riera, al llarg dels anys 1940, seguiren l’impuls d’altres majors, tot creant una sèrie de llibres de text per a l’ensenyament primari, com van ser els manuals que va ser la col·lecció Auriga. Foren diversos els missioners que participaren en la redacció dels textos i en les il·lustracions. Aquesta creativitat pedagògica va ajudar a que diversos centres d’ensenyament d’aquells anys difícils disposassin de recursos assequibles per a l’estudi.
Els missioners a Sóller també van animar l’esponerosa Congregació Mariana, que va formar espiritualment centenar de joves.
Els Col·legi dels Sagrats Cors segueix educant amb qualitat, obrint a la missió cordial un bon nombre de professores i professors, en els nostres dies.
La missió cordial avui
Els Missioners dels Sagrats Cors, al cap de més de 125 anys de la fundació, vivim en circumstàncies molt diverses de les que conduïren el P. Joaquim Rosselló i Ferrà a fundar-los. Aleshores la societat era religiosa, mentre actualment la secularització, fenomen d’arrel cristiana, distancia moltes persones de Crist, tot i que hi ha mostres d’altres formes d’espiritualitat.
L’Ecumenisme obre les portes a estrènyer les mans amb els cristians d’altres esglésies. Fins i tot la missió no serà plena i, diguem-ho, lul·liana, si no som capaços d’obrir-nos al diàleg interreligiós.
Com a Missioners dels Sagrats Cors ens sentim interpel·lats pel Déu que és amor, el qual, amb l’experiència divino-humana de Jesús i Maria, renova la seva missió en nosaltres, atraient-nos mitjançant la fidelitat de Jesús i Maria, que ens mostren el cor traspassat d’amor, com a manifestació suprema de l’amor del Pare.
Aquesta fidelitat absoluta ens crida a la santedat, que doni credibilitat a l’Església de Jesucrist. Santedat que apassionadament va estimar el P. Fundador, i que ha estat reconeguda en els nostres màrtirs els beats Simó Reynés i la laica Prudència Canyelles, amb els companys.
La missió compartida de missioners religiosos i laics: els LMSSCC
Per aquesta via podrem ser senzills companys de peregrinació amb tants cristians que seran atrets per la mística del Cors de Jesús i de Maria, que ens encendran d’amor a Déu i a les seves imatges vives que són totes les persones, especialment els més pobres i ferits del nostre món.
El carisma atorgat per l’Esperit del Traspassat al Ven. P. Joaquim Rosselló i Ferrà té totes les seves riqueses que brollen del baptisme, que ens fa cristians. Per això, en un postconcili fecund del Vaticà II, la Congregació ha reconegut com ha sorgit una nova branca que són els laics i laiques missioners dels Sagrats Cors (LMSSCC).
La fecunditat d’aquest creixement ha estat esponerosa en algunes esglésies, i les noves manifestacions a tot arreu enriquiran l’Església santa de Jesucrist.
L’atracció que el Pare desvetla ens els nostres cors, de religiosos i laics, per l’amor que vessa en nosaltres l’Esperit del Traspassat és la que ens brinda plenitud espiritual i l’impuls veres la frontera de la missió. En coherència amb el projecte del Pare, els missioners recollim el testament del Fill, Jesucrist, que va reiterar-nos el P. Joaquim, que consisteix en estimar-nos «com els Sagrats Cors de Jesús i de Maria ens estimen», i ens mantenim, units com units estan aquests Cors en el medalló, diguem-ne fundacional, del cor de l’esglesiola de Sant Honorat. És més que un precepte moral i ètic. És el gran distintiu de ser deixebles de Jesús. En aquest amor ens hi coneixeran i creuran. L’amor i la comunitat són ja evangelitzadors.
Creiem que agraint aquesta atracció trobarem portes obertes per a ser en els nostres dies aquell Sant Lluís dels temps moderns, que va ser en Xim Rosselló encara laic, per als joves del seu temps. Nosaltres no tenim altre cosa que oferir als joves si no és estimació i una vida plena de sentit espiritual. Els altres béns ja els tenen.
Per al camí que han de seguir els joves, els majors i els ancians, ens hem de disposar per ser companys de peregrinació cristiana, tot escoltant l’Esperit del Traspassat que batega en nosaltres, que no el veiem; però el sentim.
La paraula missionera que rebem del Pare pel Cor de Jesús fa cada dia més urgent que siguem creïbles com aquell Jesús de Natzaret, home poderós en obres i en Paraules, com es predicava d’aquell que acabava de ressuscitar. No havia estat ni levita ni sacerdot.
El missioner dels Sagrats Cors és el que sap sortir, el que està disposat a ser creatiu en la recerca dels recursos per a la missió. Avui, això, també, vol dir, que ens formam i informam sobre els mitjans informàtics al servei de l’Evangeli. Vol dir que no esperam que ens cerquin, sinó que ens trobin disponibles.
L’experiència del P. Joaquim en la congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri el va fer aimant de la comunitat. Per això va fundar una congregació de preveres que viuen en comunitat, i que projecten la missió en comunitat. Aquesta tradició el va menar a establir en la Congregació una sinodalitat poc general. Va introduir les reunions anuals de tots els professos, i va posar a la votació de tots les qüestions que la vida suscitava. No va tenir por als germans, ans els va reconèixer com a portadors del mateix carisma que ell havia rebut. És aquest un estil molt cristià, essencialment eclesial, que la Delegació de Mallorca pot oferir a l’església local. És una comunió missionera que implica a trotes les persones batejades que obren el seu cor per ser enviades a ser foc en el seu ambient, i fins a la fi del món.
Aquesta sinodalitat és més digne de crèdit, com més coherent és la vida dels cristians. D’aquí que el P. Fundador tant en la conclusió de les Regles, com en la Darrera Exhortació ens va convidar al que diríem ministeri de l’exemplaritat. A estimar la vocació apassionadament, de manera que visquem segons la mateixa ens demana, com ja ho proposaven les cartes paulines a Titus i a Timoteu, com ho recorda ell mateix, de manera que no hàgim de lamentar-nos perquè n’hi ha que troben excuses de deixar l’Església, per manca d’exemplaritat dels seu ministres.
Aquesta exemplaritat demana ministres sants, i ben urgentment, famílies santes, professionals competents i allunyats de la corrupció, de manera que acabem amb la desconfiança dels economistes, dels polítics, de tots els cridats a treballar per al bé comú. Tots hem de treballar el nostre cor per fer-lo com el de Jesús.
Avui, és cada cop més urgent que l’amor que sentim pels Sagrats Cors, que no veiem, es mostri en les obres que exercim, sobre tot, amb la Fundació Concòrdia Solidària, que és un ressò d’aquells Cors, i de la Procura de Missions, amb les quals en comunitat expressam l’obra social de la Congregació cordial. D’aquesta manera, també donam no sols continuïtat, ans també credibilitat a la Congregació, que va fundar el Ven. P. Rosselló, reconegut com un sant pobre, amic dels pobres. Aquell home que no escatimava hores en l’oració contemplativa, i que, ensems, era mestre de discerniment, quan sabia dir: ¿Hi ha millor oració que servir les malaltes?.
P. Josep Amengual i Batle.
Foto: El P. Amengual amb la seva darrera publicació: 'Gimnèsies, Pitiüses i Balears. Maiorica i Minorica'.
