Les religions i la pau

Joan Riera| Última Hora | 21/11/201

El nou Sant Juníper maltractà els indis?

Amb motiu de la canonització de Fra Juníper Serra s’han aixecat algunes veus disconformes al.legant que va enir un comportament gens digne d’un sant amb els nadius. Fins i tot hi ha en marxa una campanya demanant que es retiri la seva estàtua del Capitoli. 

El P. Josep Amengual i Batle, msscc, mallorquí resident al monestir de La Real, teòleg i historiador, ha publicat un estudi sobre el tema, que és molt seriós al respecte i ha de ser dignament valorat. 

En reproduïm unes poques pàgines que tenen a veure amb el tema. Prescindim de les notes a peu de pàgina. Qui en vulgui saber més trobarà l’estudi complet de 179 pàgines a RCatT 40/1 (2015) 135-179 © Facultat de Teologia de Catalunya. ISSN: 0210-5551

FRA JUNÍPER SERRA: PASTORAL MISSIONERA INSPIRADA EN L’ESTIL DE RAMON LLULL I PER L’ESCOLA DE SALAMANCA, EN TEMPS DE L’ABSOLUTISME

Hem pres bona nota del sistema de reunir la població, per a preparar la conversió al cristianisme, i per a establir una nova manera de treballar, d’organitzar-se, etc. Els missioners de la Califòrnia, ni tampoc els primers colonitzadors no hi varen introduir l’esclavatge, que, a Amèrica del Nord, duraria encara un segle més, després de la mort de fra Juníper. Per altra banda, no som en condicions de veure si es va trobar en situacions que l’incitassin a protagonitzar una lluita abolicionista.

L’organització civil dels territoris colonitzats venia imposada pel reformisme borbònic, centralitzador i intervencionista fins el menor detall. Per tant, els franciscans l’únic que podien fer i feren era humanitzar el tractament de les persones. És evident que la mobilitat i espontaneïtat dels indis va quedar tancada per a sempre. Sovint els nuclis de població eren formats per famílies, de manera que és difícil parlar de tribus, la qual cosa els degué fer més penós haver de viure en campaments, concentrats i controlats.

El que podem comprovar és que se movia dins la mentalitat promoguda per l’Escola de Salamanca, des de fra Francisco de Vitoria, fins als mestres del segle XVII. En concret, seguia el bisbe de Quito, Alonso de la Peña, el qual, en el seu Itinerario para párrocos (1754),92 proposava una relació amb la població nadiua inspirada en els teòlegs castellans, del segle XVI, i en els cànons dels concilis de Lima, etc.

L’autor deixava bé clar que els preveres no són jutges; per la qual cosa no poden castigar físicament els indis. Fra Juníper tenia un exemplar d’aquesta obra, i sembla que hi parava esment. Porta dues vegades la seva signatura en la portada interior. Aquesta obra extreu passatges dels concilis de Lima i d’altres provinences, de manera que serveix per a promoure i guiar una pastoral molt humanitzadora. No solament fra Serra manejava aquest manual, ans el trobam present en les biblioteques dels jesuïtes, que els framenors passaren als dominics. No sempre l’obra porta el nom complet de l’autor, ans més bé apareix sense el nom, o sota el seu segon llinatge: Montenegro. Aquests inventaris solien anar encapçalats pel nom de fra Verger. Per tant, la tradició missionera dins la corona hispànica era ben lluny de la repressió sistemàtica dels indis. Que els missioners sempre traguessin les darreres conseqüències d’aquella doctrina, els nostres limitats coneixements dels documents no ens ho permeten assegurar. Que fra Juníper admetés que, en circumstàncies greus, els indis fossin castigats, és ben cert, i aquesta acceptació queia dins la praxi normal del temps, i, en circumstàncies anàlogues, també la repressió existeix avui, si bé sense aquells instruments físics.

Afegim que la societat del segle XVIII seguia essent dura i violenta. Però volem fer dues observacions. No és adequat considerar el segle XVIII amb els mateixos criteris segons els quals estudiam els segles anteriors. Per exemple, creim molt simplista el tractament que Tinker aplica a fra Juníper, acumulant elements violents com les croades, la inquisició, l’ús d’armes, etc. En primer lloc, les croades medievals ben poc tingueren a veure amb els regnes hispànics, i menys amb Mallorca, i, al temps de Juníper, havien transcorregut quasi el doble de segles que els que ens separen avui del nostre missioner. No sembla correcte anar amb grapades cronològiques tan esburbades.

La conquesta de Mallorca, que era en mans dels musulmans, no va ser gens suau, és cert. Aleshores els mallorquins esclavitzats foren a mil·lenars. En principi se va plantejar com recobrament de l’espai que abans havien ocupat els cristians hispans. No era conquerir territoris estrangers. Parlar de la Inquisició, al final del segle XVIII, i a Califòrnia, afecta certament a fra Juníper, però en mesura ben poc significativa. Basti tenir present que a San Antonio dos neòfits foren trobats en pràctiques d’homosexualitat. La conseqüència va ser:

Castigáronlos, aunque no con la pena merecida. [...] Habiéndoles reprendido no se han vuelto a ver. No seria sobrer conèixer l’estudi ja antic, i diverses vegades reeditat, de Henry Kamen, sobre la Inquisició, perquè determinats tòpics sobre aquest ominós tribunal fossin abandonats. 

I, pel que fa a l’ús de les armes, no ens consta que ell en fos partidari. El que pot mostrar qualsevol lector dels sínodes mallorquins, que Serra bé coneixia, és que les armes eren prohibides al clergat i a la societat en general. Basta resseguir l’annalista Guillem Terrassa, que escrivia mentre fra Juníper era a Califòrnia, per topar-se amb les successives mesures contra l’ús d’armes, que anaven acompanyades del seu segrestament. Més encara, les prohibicions reials i de les autoritats inferiors de la tinença d’armes, en general, i més en particular als eclesiàstics, són freqüents en els segles XVII i XVIII.

La societat hispànica, malgrat els seus defectes, s’encaminava cap a una convivència més pacífica, sense els perills que entranya el maneig legal de les armes. No just això, ans cal no negligir la conclusió d’Henry Kamen, quan escriu, referint-se a Espanya, que tenia un clero y un pueblo que nunca buscó el derramamiento de sangre excepto en la guerra.

D’altra banda, com els rectors reprenien i castigaven amb diverses penitències i excomunions els seus feligresos a Europa, res no té de sorprenent que els missioners algunes vegades punissin els indis. Certs càstigs físics, no sagnants, s’han perpetuat fins als nostres dies. Tinker, diverses vegades citat, considera que els europeus imposaren als indis unes sancions com si fossin insòlites. No sabríem proposar una mostra del que passava entre els indis, quan hi havia qualque desordre o una desobediència en la família. Ens aniria bé poder establir una comparació del que feien aquestes persones, car eren les úniques americanes de naixement. Per suposat, els europeus anglosaxons no mostren un historial punitiu més suau que el dels llatins. I, en tot cas, fra Juníper podia ser dels missioners més rigorosos, però no consta que mai hagués punit un indi, de manera que posàs en perill la seva integritat física ni psíquica, mentre que en els que seguien el model de colonització anglosaxó més tost anaven vers l’extirpació de les poblacions autòctones. Sigui’m permès afegir que ens sembla ingènua la postura de Tinker i la d’altres, que oposen els indis als europeus. Els seus avantpassats devien pertànyer a un o altre poble. No és possible alienar-se dels esdeveniments de la història. El que és palès, és que aquest historiador és fill d’un o de l’altre col·lectiu humà, o el colonitzat, o el colonitzador.

Ara bé, ens sembla que no podem esterilitzar ni fra Juníper, ni la resta de missioners de la mentalitat del seus temps, com si fossin ésser asèptics i totalment creadors de la seva conducta. Tots eren fills del temps. Això sí, podríem esperar que el missioner hagués estat un revolucionari en la pedagogia, o en la manera de tractar les persones. Però, tots els educadors imitadors de Sant Joan Bosco no assoleixen els seus èxits amb els infants, especialment amb els més difícils. I els missioners i els indis eren recíprocament molt difícils. Juníper va ser extraordinari en la fortalesa, en la perseverança, en la pietat, etc., i la seva actitud d’acostar-se a les poblacions a les quals arribava era sorprenent.

Ho repetim, Palou sovint parla de com el missioner cercava atreure els infants i les persones majors, per tal que arribassin al baptisme. Fins i tot, a punt de morir, la seva cel·la era plena de neòfits, atrets per l’amor que li tenien.

Que el problema de la duresa en els càstigs preocupava als franciscans, i, en concret, a fra Juníper, ho mostra el mateix Tinker, el qual cita una resposta del missioner al seu superior, fra Francisco Pangua, que volia saber si els frares punien severament els indis. Fra Serra va transmetre la lletra a les missions, i responia que, en aquell moment, no disposava d’informació sobre la matèria. 

Probablement més d’una vegada Juníper i els franciscans pogueren ser massa durs. Però, persones que se preocupen de no ser-ho, i que se nodrien d’una teoria pastoral que combatia les dureses amb els indis, com eren els concilis de Lima, el manual de la Peña Montenegro, no sembla assenyat fer-les protagonistes d’un genocidi. Diríem que no consideram ben plantejada la qüestió per Tinker i per altres historiadors, que són capaços de fer història sobre els missioners d’Amèrica, i no esmenten ni l’Escola de Salamanca, ni els seus teòlegs més significatius, com també silencien els concilis de Lima, i, per suposat, desconeixen la formació lul·liana dels framenors mallorquins, però se’n recorden del papa Juli II.

Aquesta manera de procedir té la feblesa d’oferir casuística sense teoria, que permeti establir claus d’interpretació de la missió catòlica, conduïda pels missioners hispans. Sembla que aquests historiadors, a partir de qualque fet real, aïllat, en el qual hi hagué duresa, n’aixequen una generalització, que presenta els missioners franciscans com a cruels i propagadors de la violència.

Aquest procediment ens fa pensar que, aquesta manera de fer història, en lloc d’interpretar la realitat, la desfigura. A més, confon el plantejament missioner hispànic amb el projecte de conquesta anglosaxó, que parteix d’uns principis teòrics diametralment oposats al primer. Aquell deixa clar que els indis són persones humanes, i el segon posa ben clarament que no tenen propietat, i que, per tant, no tenen drets, ni tan sols a existir.

Afegim, encara, que quan els indis de Xalpan veieren amenaçades les seves terres pels soldats, es disposaren a defensar-les fins i tot amb la força física. Fra Serra es posà de la seva banda.

D’altra banda, fra Juníper sempre volgué mantenir-se lluny de les petites casernes militars, precisament per a protegir els indis. Ara bé, aquesta prevenció implicava una desprotecció dels atacs dels nadius quan circumstàncies adverses els alçuraven, i, en una situació d’aquestes, fou martiritzat fra Lluís Jaume, natural de Sant Joan (Mallorca), el qual hem esmentat com a traductor del catecisme.

Tinker considera que la crítica més forta que es pot fer a Serra i als franciscans seria que funcionaren en simbiosi amb el poder de la monarquia. És cert, i hem mostrat que eren una part de les forces colonitzadores, però no ho consideram el més negatiu. La perversió consistia en què els estats organitzats acceptaven la legitimitat de la colonització, fins a la segona meitat del segle XX, i encara ara podríem fer un llarg llistat de països que viuen en estat colonial, com ho deu ben saber l’autor que citam.

La colonització de les monarquies portuguesa i espanyola eren inseparables de l’evangelització. Aleshores, els missioners podien assumir les actituds i pràctiques dels soldats, i dels governants, i massa vegades caigueren en aquesta desobediència al que mana el Nou Testament: Mateu, 20,25-27 «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau.» 

Ara bé, els franciscans de Califòrnia, i, singularment fra Juníper Serra, no van ser l’extensió del poder, en el sentit opressor, sinó que foren els humanitzadors de les relacions amb els indis. Que en l’organització de les noves unitats urbanes els missioners hi participaren, és evident, com també ho és que, sense la seva presència, difícilment aquelles estirps humanes no haguessin sobreviscut. El genocidi cultural venia pel simple fet que la colonització conduïa a la imposició total de la potència dominadora, que caminava vers la desaparició dels pobles i de les cultures. I, on hi hagué missioners, hi hagué oportunitats de sobreviure, que no trobam en les conquestes sense companyia de missioners.

Aquests, com ho desitjava fra Juníper, havien de tenir un tarannà radicalment cristià: Los que hubieren de venir que vengan bien prevenidos de paciencia i caridad, y lo pasarán alegremente y se podrán hacer ricos, digo de trabajo.

Com ens interpel.laria avui Ramon Llull?

lunes, 9 de noviembre de 2015

Aquesta és la pregunta que ens acaba de plantejar al Caixafòrum del Gran Hotel el filòleg i professor de literatura i columnista de La Vanguardia A. Puigvert i Romaguera.

Ens ha volgut parlar en la seva condició de periodista i observador del món d’avui i tots hem entès, també, de gran admirador del beat, “català de mallorques”. Primer ens ha presentat la seva figura amb uns trets gruixuts i suggestius: Ramon, lo foll; Ramón, lo savi; Ramon, l’incansable; Ramon, novel·lista; Ramon,  lo convertit; Ramon, teòleg, místic i missioner. 

Un bon retrat d’un coneixedor entusiasta que ens agradaria adquirir per fer-lo part del nostre patrimoni. El conferenciant ha subratllat que l’últim sentit de la utopia lul·liana era convertir-se en l’amic amat de l’Amat. Que l’Església mai es deixa reformar fàcilment. Que, en tot cas i temps, abans de reformar els altres, cal cercar de reformar-nos nosaltres mateixos. Que el diàleg sempre és vàlid i que, per a evangelitzar i dialogar, sempre haurem d’utilitzar el llenguatge que la gent coneix. 

Ha passat després a fer el diagnòstic de la nostra època, 700 anys després.  Parlava de Catalunya, pensant que aquí, a les Illes, no deu esser molt diferent.  A  la nostra societat “Déu ha mort”, encara que hi hagi grups de creients i encara sigui notable la influència de l’Església. Holanda i Catalunya són els campions universals de la laïcitat.

L’Església catalana dels anys 60-70 donà suport a l’antifranquisme, s’identificà amb el canvi democràtic, amb la revolució cultural, amb el compromís amb els pobres.  S’apropà als hippy, als Beatles, als socialismes. No liderà, però fou comparsa dels canvis polítics i culturals. Ara hem vist quela gent es passà a la política i deixà l’Església. No passà el mateix a França, que fou més lul·liana: Més conreu de l’estudi, de l’espiritualitat; més laica abans que nosaltres, però més dialogant amb la modernitat; més segur de la seva pròpia identitat, com Ramon Llull!

Ara la nostra Església ha quedada encastellada i qui la “desencastellarà”? Els sermons apocalíptics o moralitzants? Ramon Llull pretenia reformar l’Església de cap a baix (cinc estaments a imitació de les cinc llagues de Crist, i la vida ermitana a dalt de tot). Volia cristianitzar la societat, però després de molt d’estudi i reflexió i vida mística. Diàleg missioner que arribàs a tothom, emprant el llenguatge de l’altre.

La nostra Església té la temptació de tancar-se en la defensa de la tradició. Preservar més la seva presència pública que la presència de l’Esperit. Tant perillós fou per l’Església espanyola assumir el nacionalcatolicisme com per l’Església catalana assumir el catalanisme.

El conferenciant ha comentat després que el discurs de Ratzinger era més lul·lià, defensant la racionalitat de la fe, la relació entre Logos i Àgape, no Logos i Eros.  Però Bergoglio està en la línia del Blaquerna de Ramon Llull quan diu que la fe no és una ideologia i vol reformar la cristiandat. A ell li hagués agradat la descripció de l’Església com una mena d’hospital de campanya, oberta a tothom. Gairebé fanàtic del diàleg sense límits, compromès amb una reforma radical, des d’un cristianisme franciscà. Són d’aquells homes que, com Jesús, no vengueren a portar la pau sinó l’espasa.  Denunciadors del carrerisme eclesiàstic, de la “globalització de la indiferència” dels poderosos davant les víctimes. Que prediquen la combinació de l’amor amb el discerniment. 

Don Xavier Salinas ha comentat entusiasta alguna de les aportacions. Crec que no estan gens malament aquestes crides que ens arriben de fora, en nom de Ramon Llull, el Rodamón. De la boca i la ploma d’un seglar català, periodista i literat, és a dir, predicador ambulant i apassionat com el nostre Ramon Llull.                          Jaume Reynés, msscc