Ahir vaig anar per primera vegada a veure el Via Crucis de Llorenç Moyà, quan es compleixen 100 anys del naixement del poeta binissalemer. Jo el vaig poder conèixer al Santuari de Lluc, com si fos dins una torre d'ivori, un poc llunyà i un poc proper.
L'escenificació em posà la pell de gallina des de la primera estació. Mesclat entre la gent, mallorquins i forasters, captivats per la força de la interpretació d'uns actors i actrius ben entregats. El vestuari de pelleringos, els colors vius, la nuesa dels cossos, el teló de fons de la nostra Seu, la llum de la mediterrànea... La recitació perfecta i persistent d'uns versos barrocs i preciosistes que gairebé ningú entenia, però que sonava com una música invadent, connatural, exòtica... Els substantius (lliri, cimbori, esvoranc, arquimesa, aiguaneu, ermini polpa, bleix i feix, llum de timiama...), els adjectius (saba tendra, frisosa, vincladís esqueix, caminoi de primavera, Rosa macada, pit d'alfabaguera, Potosí dels dolors, escapoló del teu silenci...) i els verbs falaguers (sadolla, desclosa, s'arbori i se defensi, es vincla, es desflora...) Només als primers versos.
La música i la veu de Vicky Pieniazeck, que et menen de la mà i et duen fins a on no penses. M. Àngel Vidal diu que "l'element primordial dels poemes no és el patiment del martiri i la crucifixió sinó la bellesa". Potser que fos l'imaginari del poeta, el qual veu en Jesús despullat "l'encegadora Nuditat, Palma latent, Nuesa transparent de l'esperit, puresa d'alabastre".
A l'onzena estació: "Al salze hi han penjat la dolça Lira". Al·leluia: "Flor cruenta dels fènixs, Bon Jesús". Potser sigui un exercici estètic, però jo el vaig fer com un exercici cristològic, centrat en Jesús, cuc i el més bell dels homes. Gràcies a tots els que ho fan possible cada any. El meu agraïment, d'home d'Església. Perdonau que les fotografies no siguin d'enguany.
(Jaume Reynés, msscc)
No hay comentarios:
Publicar un comentario