Se sent sovint de la boca dels excursionistes, sigui que pugin a Lluc a peu o en vehicle, que és agradable respirar aire pur, atalaiar l’horitzó ben blau i caminar entre alzines centenàries. Més encara si el belar d’ovelles i cabres ressona a prop. Bo seria, però, aprofundir en l’experiència que hom fa en pujar la muntanya i posar nom a les emocions i estats d’ànim que cada element de l’entorn produeix en el caminant.
La muntanya
La Serra de Tramuntana és el conjunt muntanyós més extens de Mallorca. Uns 90 kilòmetres de llarg per uns quinze d’ample. Des del cap de Formentor fins a la Mola d’Andratx. Més de 10 kilòmetres superen els 1.000 metres d’alçada. Lluc es situa a la part nord de la Serra. Aquí, diu Costa i Llobera, entre puigs solitaris, “Maria, com a Reina, té un castell.”
No és indiferent pel sentiment humà i religiós la situació geogràfica del santuari de Lluc. La muntanya simbolitza universalment la proximitat amb el món espiritual o diví. Està més a prop del que anomenam cel i que un tradicional mode de parlar considera habitatge de Déu.
Des de la muntanya es domina el món dels humans. Al cim se li atorga la funció de punt de trobada entre cel i terra. Les peregrinacions tot sovint tenen com a objectiu algun santuari situat dalt de la muntanya. És el cas de Lluc. Entre els abundosos significats de la peregrinació cal comptar amb el de deixar enrere la vida de cada dia per ascendir vers l‘alçada i d’alguna manera apropar-se a la transcendència.
D’altra banda la muntanya inclou també el concepte d’estabilitat i permanència, fins i tot el de puresa. Si se’ns permet al·ludir a una de les tradicions del nostre món, la xinesa, direm que la muntanya s’oposa a l’aigua. La immutabilitat enfront del canvi permanent.
A la Bíblia grans esdeveniments tenen lloc al cim d’una muntanya. Vet aquí una mostra: El Moriah, on Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill. En el Sinaí Déu s’apareix a Moisès i li fa entrega de les taules de la Llei. El Tabor és la Muntanyola on Jesús es transfigura. El Calvari és el turó on mor clavat a la creu. La muntanya com a escenari de grans gestes en el judaisme i el cristianisme, però també a moltes altres tradicions.
Cal pujar per arribar a Lluc. Moltes generacions, des de fa 750 anys han fet aquest camí i l’han sembrat de llegendes. Lluc, dalt d’una muntanya, on s’hi respira aire net i pur, des d’on sovint s’albira un firmament incontaminat. Aquí s’aixecà el Santuari, el castell de la Mare de Déu.
La cova
Els místics cristians sovint feien referència a la cova. El místic Eckhart comparava la gruta a l’espurna de l’ànima. Sta. Teresa hi al·ludia com un castell interior. Des de la psicologia, però ja abans de que existís aquesta ciència, la cova és un símbol de l’inconscient i un lloc adient per a la trobada amb Déu.
No es estrany comparar la cova amb el cor humà. El cor és a l’interior de la persona i on l’individu es pot submergir i aprofundir els seus pensaments. Els primers monjos no solament anaven al desert, sinó que molts d’ells decidiren viure en una cova. Allà habitaven en companyia d’una profunda quietud. El jo egoista, el renou, la imaginació desbordant, i també les angoixes, tot s’ha de deixar fora de la cova per tal de trobar-se amb el jo autèntic i més profund.
A l’entorn de Lluc n’hi ha moltes de coves degut a l’espectacular acció de l’erosió càrstica. L’adjectiu, que sona una mica estrany, designa un terreny compost de roques de carbonat calci. Aquest material, si es troba a la superfície, es dissol poc a poc per l’acció de l’aigua. Aleshores configura algunes roques —valgui l’extrapolació— en formes imaginatives com és ara “el camell”. I si el material està cobert per capes de terra llavors l’aigua drena en direcció horitzontal pel terreny càrstic i lentament va construint les coves.
La vall coneguda com “cometa dels morts” allotja un bon nombre de coves. La més coneguda és la cova dels morts. El topònim té a veure amb les restes d’enterraments de l’època talaiòtica. Per cert, aquesta cova va ser excavada per un religiós de la comunitat del santuari, el P. Cristòfol Veny i part del material es pot veure al museu de Lluc.
 |
| Sortida de la cova dels morts |
L’extens alzinar que es troba a l’entorn de les coves, les roques cisellades per la pluja de segles, el blau infinit del firmament van suggerir als habitants de la prehistòria que aquesta regió era un lloc on habitaven les seves deïtats. Un indret on enterrar els seus morts. Un paratge màgic que els romans van anomenar “lucus”, adaptant fonemes anteriors. I “lucus” significa precisament “bosc sagrat”.
Lluc participa del simbolisme de la cova. Lloc sagrat, de quietud impertorbable. Lluc es troba envoltat d’arbres, de roques, d’un cel incontaminat. A la cova no hi ha elements que puguin distreure de la presència i l’experiència de Déu. Lluc està situat en una vall i irradia la pau. Recorda que els avantpassats descansen, molt a prop, en el si de la terra. Amb ells es fa present tot un conjunt de costums i estils de vida. El moment és propici per tal de reflexionar sobre el misteri del temps i de la transcendència. “Dins el cor de la muntanya —el cor, símbol de la cova— Mallorca guarda un tresor”.
El
bosc i els arbres
Els boscos excitaren la imaginació de les societats prehistòriques. El conjunt d’arbres tenien vida, però no es movien d’un lloc a l’altre. Mudaven d’aspecte, però romanien atrapats en un indret ben concret. Pels primitius els arbres eren molt valuosos: oferien aliment, llenya i es podien transformar en diferents objectes útils.
Molt sovint les diferents tradicions associen el bosc sagrat a ritus d’iniciació. Els més indicats eren, però, els boscos d’alzines. Davall aquest arbres els druides i els antics grecs, entre altres, realitzaven els ritus més secrets i discutien els assumptes més importants de la tribu. El mot “Druida” fa referència al coneixement de l’alzina. I és que atribuïen a aquest arbre nombroses propietats curatives, gairebé un poder màgic. A l’antiga Grècia l’alzina simbolitzava la força i la justícia.
Bé es pot considerar que els boscos foren els primers temples de la humanitat, lloc on es tributava culte a diferents divinitats i on aquestes s’allotjaven. L’alzina fou l’arbre sagrat i venerat pels habitants al llarg de les regions banyades pel mediterrani. A Mallorca hi havia abundants i extensos boscs d’alzines. Els ritus funeraris estaven relacionats amb la proximitat i el simbolisme d’aquest arbre.
Ja només cal dir que Lluc estava saturat d’alzines i que els difunts de diferents èpoques prehistòriques eren enterrats en coves envoltades d’aquest arbres. Des del mateix nom “lucus”, se’ns suggereix un lloc sagrat. Aquí hi habitaven els déus, s’hi enterraven els morts i es duien a terme ritus per tal que la vida fos dirigida i facilitada per les deïtats que tutelaven els esdeveniments dels humans. Tot un ambient i una atmosfera que d’alguna manera perdura. Purificada de supersticions, l’ànima humana segueix vinculada als elements de la natura i no pot fer a menys que bracejà en l’oceà del misteri.
El cel blau
Moltes cultures relacionen el color blau amb la divinitat. El motiu és que l’associen amb el firmament —el cel, habitacle de Déu— que percebem com a blau. El blau evoca també l’eternitat, potser perquè els elements que ens semblen més gegantins i duradors, com el mar i el cel, els apreciam d’aquest color.
El blau, doncs, té a veure amb la calma, la tranquil·litat i la malenconia perquè suggereix aquests estats d’ànim. De fet l’obra “azul” del poeta Rubén Darío afirma que el blau s’oposa a la desesperació i al sofriment i, en canvi, lliga amb l’esperança i l’ideal. Considera que el blau és el color dels somnis i de l’art. El color de l’oceà i el firmament.
A Lluc hi ha dies que el cel es tapa amb la boirina o els núvols, ben cert. Però molts altres, a l’estiu, també es mostra d’un blau brillant, sense un núvol. Aleshores produeix un estat de goig, quasi d’excitació, caminar per les velles senderes tot albirant l’horitzó. Es tradueix en un estat d’ànim ben perceptible això de que el blau és símbol de tranquil·litat i de pau. Sembla com si la vida es nodrís de noves energies i tornessin a reviure els ideals que amb el transcurs del temps caigueren a bocins.
També hi ajuda a aquesta reviviscència el blau dels escolans que tresquen per aquests paratges tot cantant a la Mare de Déu. No són angelets, com molts visitants suposen, però sí que saben sortir ben ordenats vers el presbiteri i enfilar-se pel pentagrama. Les seves veus educades han demostrat que són capaces de fer plorar més d’un pelegrí.
De nit també és digne d’admirar el mantell fosc del firmament que encobreix Lluc, verge de tota contaminació lumínica i curull de llumeneres llampants. El conjunt inspira sentiments de poesia, excita la imaginació. Tot plegat ens parla de transcendència assegurant que, més enllà de l’entorn proper, Algú acompanya els nostres passos amb tendresa. Aleshores el pelegrí fa volar el pensament vers la imatge de la Mare de Déu de Lluc amb el seu fill als braços. I de la imatge fa un salt cap el misteri en majúscula del que també balbucegen la cova, els arbres i el cel blau.
Manuel Soler Palà, msscc
