Nota biogràfica del P. Miquel Lliteras Mestre

Miquel Lliteras Mestre, fill d’Antoni Lliteras Vaquer i Francisca Mestre Roca va néixer el dia primer de l’any 1934 a la possessió d’Es Rafal (Porreres). Dins el nieró d’una nombrosa família de 10 fills (Joan, Tomeu, Toni, Maciana, Francesc, Biel, Jaume, Pep, Miquel i Margalida).

Batiat tres dies després (4-01-1934) i confirmat pel bisbe J. Miralles (17-11-1935). A punt de fer els 12 anys, el dugueren a l’escolania de Lluc (Pre-Ingrés 3-11-1945), on hi tenia 2 Missioners que eren cosins bons (P. Rafel Juan Mestre i P. Joan Melià Mestre). Baixà al monestir de san Bernat de La Real per fer el noviciat amb l’antic canonge d’Eivissa P. Rafel Juan Escandell (28-09-1952). Un estol de 15 novicis, que professà el 29-11-1953. Cursà la Filosofia al Seminari de Lluc (1953-1955), seguit d’un Curs de pràctiques de magisteri al col·legi de Sóller (1955-1956). Continuà la Teologia a Lluc (1956-1961), coronada amb la Professió Perpetua (9-09-1959), el Diaconat de mans del bisbe d’Eivissa Francesc Planas (17-12-1960) i el Presbiterat de mans del bisbe basc Jesús Enciso (18-03-1961).

Els companys els felicitaven així a la revista interna VINCULUM 80(1961)234: “Participáis ya del eterno sacerdocio de Xto. Perpetuáis sus deseos en la tierra: “Haced esto en memoria mía”… ¿Cuántas veces? “Yo estaré con vosotros hasta la consumación de los siglos”… Pero ¿quiénes, Señor? Vosotros, los del siglo I, los del siglo XV, los del siglo XX. Vosotros, hermanos, los del siglo presente. Vosotros, los que habéis sentido el calor tibio de las manos episcopales. ¡Iglesia! ¡Congregación! Hoy cuentas con diez miembros más, dispuestos a servirte con todas sus fuerzas. ¡Alégrate! ¡Exulta”.

Amb aquesta empenta entusiasta el P. Miquel Lliteras fou destinat a l’Escola Apostòlica Superior de La Real com a Prefecte, Professor i Director Espiritual (26-06-1961) disposat a canviar el món. Quatre anys després es diplomà en Teologia Pastoral a Madrid (Col·legi Bisbe Perelló curs 1964-1965). Anomenat Superior de la casa de La Real, 1966-1969. Els seus nombrosos alumnes el recorden, amb bon humor, com un superior recte i exigent, més bé inflexible, al final d’un decenni en què l’Església Catòlica celebrava el Concili Vaticà II i a París els estudiants feien la revolució de Maig del 68.

Els canvis arribaren també a la nostra Congregació. Al Setembre de 1969 el destinaren a fer un poc d’”aggiornamento” a la Ciutat Eterna, on estudià Teologia Espiritual al “Teresianum” dels Carmelites, seguint les petjades dels PP. N. Marquès, F. Fernández Salinas i R. Ballester. El Primer curs des del piset de San Celso, ple d’estudiants, a un tir de fona del Vaticà; i el Segon, residint a les parròquies que atenia la Congregació a les afores de Monte Mario (Borgatta Ottavia). Acabà la licenciatura pel Juny 1971, amb una tesina sobre la vida religiosa.

Després l’enviaren a la muntanya mística de Randa, al “niu d’àguiles” de Sant Honorat, on feia vuitanta anys que havia nascut i pres el vol la Congregació del P. Joaquim Rosselló. Encarregat de les obres de restauració per tal d’aixecar una Casa d’Espiritualitat.  Ho combinà amb tasques pastorals com a rector de Randa (Agost de 1971), Vicari de Son Mesquida i Son Valls (Felanitx), rector de Montuïri (1977-1979). 

Dirigí la comunitat de l’ermita) durant 3 triennis fins que fou destinat de superior a la Casa de Palma (11-12-1981). De 1987-1993 el tornam trobar de superior i administrador a Sant Honorat.  Una vegada acabats els càrrecs de responsabilitat, canvià sovint entre La Real, Sant Honorat i la Comunitat dels Sagrats Cors de Ciutat.  Dos anys abans de baixar de la muntanya de Randa, se li havia declarat una forta diabetis, la qual el feu depenent de la insulina. El P. Miquel no tengué mai un caràcter fàcil i sofrí una temporada de desassossec. He sentit a dir que un dia agafà un taxi i es presentà, maletes fetes, a l’antiga ermita de Sant Honorat, on havia estat a gust, fent obres, la pastoral parroquial d’Es Pla, el silenci de la muntanya, el corral de cabres, la gàbia dels canaris, l’aire de la pagesia... Però no aguantà. Digué: “Això ja no és com era, hi ha gent per tot”. Havien canviat massa la societat, l’Església, la Família Missionera, mentre el P. Miquel s’havia situat més bé entre els resistents. Els congregants joves posaren a circular una de les seves frases que el retratava: “Si no fos per la diabetis...”

Acabà a la nostra Residència de majors, a una cadira de rodes, en mans d’un personal que es desfeia perquè no es passàs i estigués ben cuidat (2011-2016), on morí el 6 de febrer d’aquest any.

El mateix P. Miquel considerava que el seu ministeri havia abastat sobre tot dues vessants: La de constructor a La Real i a Sant Honorat, i la de predicador a l’estil dels grans missioners populars que volia emular. Havia predicat Missions Populars: A Inca (formant part d’un grup de 12 missioners).- A Sa Calobra (amb P. J. Al·lès).- Dues a Son Valls (una tot sol i l’altra amb P. R. Carbonell).- Diverses mini-missions de 3 dies per diferents pobles d’Eivissa (S. Antoni, S. Rafel, etc.).- Molts d’Exercicis Espirituals: 3 als Ermitans (que visitava molt), a monges (contemplatives i de vida activa a diferents comunitats, al Toro de Menorca, etc.), 1 a capellans (SH), etc. El P. Miquel insistia en valors que li pareixien immutables i de vegades li costava acceptar els canvis amb un tarannà més obert.

Quan el passàrem a la nova infermeria de Sant Gaietà, jo mateix vaig buidar les estanteries considerant el bagatge que donava testimoni de la seva vida. Àlbums plens de fotos de la seva família i ministeris. Imatges, estampes i relíquies de les seves devocions. Estoigs de vídeos i cassettes de pregària, de cants espirituals. Molts de llibres de sants (Sants Francesc d’Assís i Francesc de Sales...); místics com S. Joan de la Creu, S. Teresa de Jesús i S. Tereseta, la Beata Benedicta de la Cruz (Edith Stein), Sor Teresa de los Andes, Sor Isabel de la Stma. Trinitat i Sor Maria de Jesús Agreda, Santa Margarita Mª de Alacoque i S. Luis Mª Grignon de Monfort. Els sants mallorquins Beat F. Palau, la Beata Francina-Aina dels Dolors, la Madre Alberta... El Beat Hermano Rafael, Beat Charles de Foucauld, el Bisbe Manuel González, la Beata Faustina Kowalska, el P. García Nieto, la Madre Maravillas...

El P. Miquel –em digué una mare priora- es declarava molt marià, i tots sabem que el “moviment de Maria” (Focolars) fou un altre dels carismes que l’agombolaren i on cultivà moltes amistats. Però també moltes altres devocions aprovades (Fàtima amb el tercer secret, Lourdes, la Confraria de l’Amor Hermoso...) o sense aprovar oficialment (Medjugorge, Garabandal, el Movimiento Sacerdotal Mariano...) L’advocació de la Mare de Déu de la Panada que promocionà a Sant Honorat i feu que es tractàs amb els lletraferits.  Llibres de Maria Valtorta o de Luminosa... Maria, Rosa Mystica, Trono de Sabiduría, la Victoriosa Reina del Mundo.

Documents de la Congregació i del magisteri, Diaris personals i entrevistes als papes que més li simpatitzaren, “Oraciones de la esperanza” del card. Vietnamita F. J. Nguyen Van Tuan... Títols un poc esotèrics com Los Últimos Tiempos, Los signos del Anticristo (R. De la Cierva), El código secreto de la Biblia (M. Droshin), El trueno de la Justicia, Summa Demoniaca, Habla un Exhorcista (G. Amorth)... I monografies històriques del seu poble (Porreres), dels convents de sant Felipe Neri que estimava.

“¿Qui coneix allò que hi ha en l'home, fora del seu propi esperit?”, demana Sant Pau a 1Co 2,11. Com podrem gosar nosaltres conèixer al P. Miquel dins les profunditats del seu cor? Ara l’entregam, amb un silenci respectuós, als braços del Pare i de la Mare. El nostre coneixement és limitat, però ell ja coneix del tot, tal com Déu ens coneix (cf. 1Co 13,12). Segur que ell ara ja prega per nosaltres.

Jaume Reynés, MSSCC