En memòria de Miquel Gayà i Sitjar (1917-1998)

Vaig veure a l’agenda del Diari que el Servei d’Activitats Culturals de la UIB organitzava ahir vespre un recital poètic commemorant el centenari de Don Miquel Gayà. Em vaig acostar a Can Oleo a l’hora en què el capvespre baixava sobre el carrer de l’Almudaina… i en vaig sortir trasbalsat. La veritat és que no m’esperava tanta força poètica que em remogués les entranyes des de lo més profund.

Don Miquel fou un personatge de la meva adolescència i joventut a Lluc. No mancava mai a les assemblees dels Antics Blauets, amb el seu aire diferent i el seu bigotet. “El senyoret”, li deia la mare de mossèn Pere Llabrés. Un bon mestre per a mí, corrector dels meus primers escrits en català, dels concursos literaris del nostre Seminari Major, d’una obreta de teatre que vaig publicar a la revista Lluc quan vaig fer l’esforç de traduïr-la a la nostra llengua. Encara guard dins una carpeta blavosa el seu judici: “La diferencia està en les arrels de regalèssim”.

Record els meus primers versos d’infant:“Quan jo era blauet, els dematins, et desgranava un cant, ramell d’arbosses,
que avui tot és marcit.
La tarda que de lluny una ximbomba
pugi el brunent coret de gri de fusta
no li aixequis el pont, el pont del teu Castell.
Vull que acluquis tos ulls de Puig Major amb neu
i em tornis fer un nin i aquell “bon dia”.

Ja se sap que don Miquel fou la mà dreta del P. Cristòfol Veny per a salvar la revista i als seminaristes mallorquins d`aquella "Schola Cristi" ens obrí el finestró per a guaitar al món de la nostra cultura. No li agrairem mai. Entusiasta de la renovació del Vaticà II, publicà un assaig "El Concili i la llengua litúrgica" (1965). Se sentí un poc desplaçat, als primers anys 70, quan altres persones més joves l’arraconaren. Però mai retirà la seva col·laboració ni el seu apreci a la nostra Congregació. 

Ahir vaig tenir l’oportunitat de saludar el seu fill Ferran i altres amics d’aquell temps. Nicolau Dols, Biel Mesquida i Elisenda Farré recrearen “el text i el sentiment”, com agraí el fill major de don Miquel, mentre tanyien les campanes de l’àngelus. 

A mi em tocà profundament la fibra la seva estimació a la Mare de Déu de Lluc, que cantà en el "Poema de l’Ave Maria" (1953):

“I avui per Vós sa feble poesíaEncadenada en sos tercets difonEl vell "blauet" de vostra escolania:El vell "blauet", Mare de Déu de Lluc,Que esbadellava un dia el cor porucEn vostra catedral de pagesia”.

El seu catolicisme mai amagat i la seva sensibilitat culta dins un món com els “Cursillos de Cristiandad” que s’expressava en castellà. La seva bonhomia amb tothom i la gosadia de superar els prejudicis en el seu matrimoni...

Quan sortia, em ressonaven els versos delicats que publicà a la IV Corona Poètica (1984):

“Oh Verge: só el poeta aquell que un diaUs cantava feliç cada matí;Que us deia "Estrella clara, Reina pia"I en Vós m’agombolava! Mare mia,Sóc encara el poeta aquell que un dia-poncella tendrá- ran de Vós florí”

Jaume Reynés Matas