Després de 10 anys de la meva primera visita a l’Índia, del 29 de setembre al 20 d’octubre vaig tenir la sort de poder-lo visitar per segona vegada per raons pastorals i de formació espiritual.
En efecte, l’Índia és un país de contrasts i de sorpreses. No deixa indiferent als visitants ja que la densa vida que es percep i es viu en aquest país interroga i qüestiona profundament. Mentre uns pocs viure dignament la majoria malviuen. Segons un estudi sociològic, encara que poc precís, a l’any 2010 hi vivien 1.200.000 habitants de diverses classes socials i diverses religions. Molts d’ells no estaven sensats ni enregistrats en els patrons dels ajuntaments ja que un nombre indefinit viuen en zones rurals de poca accessibilitat motora. No obstant això, la Mare Terra, tan rica i exuberant en aquesta part del món, els alimentava encara que fos no en massa gratificant condicions.
Pels visitants a l’Índia no sols sorprèn per la densitat de població, la desigualtat social, l’extremada pobresa i misèria, sinó també per la seva obertura religiosa. Amb certesa es pot afirmar que totes les religions del món són present a l’Índia i conviuen pacíficament sense crear cap tipus de tensió ni interferència espiritual i molt manca teològica. L’Índia s’han sabut iniciar-se en una cultura de la pluralitat cultural i religiosa.
Tanmateix hem d’acceptar que cada confessió religiosa, a la seva manera, és portadora d’una veritat imprescindible; per això qualsevol discussió o discrepància sobre aspectes secundaris de la fe, resulta estèril. S’ha de superar aquella estreta mentalitat que considerava la religió cristiana com aquella que tenia el monopoli de l’espiritualitat. Amb el concili Vaticà II assistim a una nova visió. L’espiritualitat esdevé patrimoni de tots els creients. L’home de qualsevol cultura i religió descobreix que està immers en una realitat transcendent. Una realitat que supera les seves pròpies limitacions.
La sàvia intuïció dels sants Pares de l’Església primitiva que defensaven que en totes les religions hi ha “llavors de la veritat”; el Concili ho confirmarà en la declaració Nostra Aetate manifestant que l’Església considera amb sincer respecte aquells raigs d’aquella veritat que il·lumina tots els homes. En conseqüència, el Vaticà II es situa en el camí del reconeixement de la diversitat de camins i formes per arribar a l’Absolut.
La majoria dels habitants de l’Índia confessen i practiquen la religió hindú. Ells creuen que cal respectar tots els éssers vius ja que tot el que té vida és un esser sagrat. La religió hindú té moltes divinitats i això es fa difícil d’entendre pels cristians. Però malgrat la creença en Xiva, Durga, Crisna i en altres déus, no pensem que siguin déus diferents, sinó que tots ells són cares de l’únic Déu. Són expressions de la intel·ligència amorosa que ho governa tot a qui anomenen Brahman.
Sorprèn i alhora commou veure la fe del poble senzill. També ells tenen moments de silenci i de pregària. M’atrevesc a dir que per un hindú tots els moments de la vida són com una ofrena agraïda a Déu. Són significatives les expressions corporals, les mirades així com les abraçades. Com si tot fos com una mena de lloança al Déu i Pare de tots.
Certament que per una persona que confessa una religió monoteista hi ha coses de l’hinduisme que poden sorprendre per la seva accentuada ritualització. No obstant això es necessari tenir un gran respecte i una actitud acollidora per les diverses formes de celebrar i manifestar la fe.
Els creients, sigui quina sigui la nostra confessió de fe, hauríem de ser profetes de la tolerància. El que és important és que la fe ens ajudi a ser cada vegada més humans. Estam convençuts que totes les religions són camins de transcendència per arribar a Déu. Totes les confessions són com a bastons per ajuden a recórrer el camí de la vida i totes les pràctiques, rituals i cerimònies són maneres d’establir contacte amb aquesta Realitat Sagrada i transcendent que anomanam Déu.
Miquel Mascaró
