Palma 1924 - Bunyola 28/08/2015
Missa exequial a La Seu, el 31 d'agost del 2015
1.- Reunits per celebrar, per fer present el Crist mort i ressuscitat perquè nosaltres tinguem vida, hem escoltat la paraula de Déu, presa en primer terme del llibre del Gènesi, que llegim tant els jueus com els cristians.
És una paraula adreçada als creients, que ens assegura que Déu és el començament de tot. Ens diu, a més, que el cel i la terra, les herbes i els animals, la mar i els peixos són bons. Déu ens parla amb aquest llenguatge entre poètic i mític, dient-nos que està content del que ha fet.
Déu està content d’haver fet les seves imatges vives, que són la dona i l’home. I Déu els va beneir. Els va destinar a la vida per a sempre.
És ben cert que l’home i la dona introduïren el mal en la seva vida, i també començaren a pertorbar la creació. Les relacions humanes sovint s’han enverinat, i la sang i la mort han segat fins i tots pobles sencers.
Però Déu, i ens ho diu el primer llibre de les Escriptures, va prometre que el mal no triomfaria. Si m’ho permeteu, diré que Déu se va reservar un projecte més vigorós, que, en paraules de Ramon Llull, és el de recrear-ho tot en i per el Crist.
2.- Hem escoltat, també, unes paraules del Nou Testament, pronunciades per Jesús, quan ja anava assumint la seva mort, d’una forma lliure. Podia haver fugit de Palestina. Probablement no hagués tingut problemes per emigrar. No ho feu.
En aquestes circumstàncies Jesús no demanà als amics que el consolassin. Ell va ser qui va convidar-los a asserenar-se. D’aquí que la vida dels cristians en mig del món és una existència a la intempèrie, però mai no és en la solitud interior.
Jesús promet un consolador, un defensor. El cristià és de carn i ossos, i no pot viure en la insensibilitat, com si res no passàs. El cristià no és una persona cridada a l’heroïcitat temptadora, autosuficient. Sempre frueix de la presència de l’Esperit.
Més encara, el cristià és una persona que espera la plenitud de l’amor. Per això Jesús prometia moltes estances vora el Pare, que és allà on aquell home de carn i ossos, que era Jesús, també hi estaria, acompanyat per l’Esperit de la vida. Perquè la destinació de la persona humana és entrar definitivament en la família de Déu.
Aquella imatge viva que Déu va fer, i que li va agradar, no pot quedar aperduada. La dona i l’home no queden acabats fins que es tornen trobar, sense cortines ni ombres amb el Déu que és amor. És el que creiem que ha passat amb en Climent Garau i Arbona.
3.- Avui nosaltres omplim aquesta bella i immensa catedral de Mallorca perquè ens volem acomiadar socialment, però sobre tot cristianament, del nostre germà Climent Garau i Arbona. La seva filla i els seus fills l’han acompanyat de prop, especialment en aquests darrers temps, i som testimoni de com ell els agraïa un tan entranyable servei.
A la llum de la Paraula de Déu, tots, ploram un home de la nostra terra, que ha estat un col·laborador del Creador, des del seu servei professional com a apotecari i promotor de la ciència per a la salut, al servei del poble. Un professional auto-exigent, que fins i tot va ser capaç d’exportar ciència. Això ens fa creure que el Déu creador no va tancar la porta a ningú, és l’origen d’un món obert als esperits laboriosos i inquiets, en el qual, persones com en Climent, i els seus col·laboradors, són capaços d’humanitzar-lo des de la ciència pastada amb sentit d’humanitat. A més, persones així omplen un gran buit, perquè s’arrisquen per a crear feina, en uns temps tan crítics per a la majoria de la humanitat. Per a moltes persones que, fins i tot a Mallorca, per manca de feina, en lloc d’una pàtria tenen en aquesta terra una mena de presó.
3.1 Climent Garau ha esdevingut una figura emblemàtica com a defensor i com a un que dignifica la nostra terra i infon nou alè al nostre poble. Va ser el segon president de l’Obra Cultural Balear en uns temps contradictoris, en els quals la clandestinitat dels que treballaven per Mallorca era més enginyosa que tots els estratagemes de la dictadura agonitzant, ben afanyada per seguir esborrant la nostra consciència històrica i anorreant llengua i cultura.
Més que com a polític, Climent va excel·lir com a home creador d’entitats al servei del poble de Mallorca. Per qualque banda trobaria accions de Ràdio Mediterrània, que emeté amb èxit per algun temps. Encara el record com venia per la parròquia de Santa Catalina Tomàs, amb en Josep Magrinyà i na Francesca Bosch, amb els quals conversaven Mn. Pere Llabrés i un servidor. Sorgí el Grup Blanquerna, que encara desvetla la consciència de poble i el conreu d’una espiritualitat esperançada en molts joves.
I encara crec que el més alliçonador de tot és el seu tarannà serè i dialogant, que ha aconseguit no fer estelles entre mallorquins convençuts, però d’ideologies oposades. Ja Anselm Turmeda ens va prevenir per a no caure en la divisió del Regne.
En Climent ha manifestat una paciència inesgotable, i ha resistit sense estridències.
No és cap sorpresa que una persona com era ell, fos apassionada per una ètica bàsica universal, que inspiràs la convivència de tots els pobles.
Per la seva banda, va superar antagonismes endèmics, i persistents a Mallorca.
Va ser un home dolorosament fidel a l’Església, però no gens eclesiàstic.
Era amic i molt d’anticlericals, però no era anticlerical.
Era amic de molts clergues, però no gens clerical.
El poble de Mallorca i la recerca de la veritat l’apassionaven.
Al mateix temps era una persona conscient del que és la humanitat complexa. No era dels que dividien el món simplísticament, entre Mallorca i fora Mallorca. Ho aprenia, fins i tot a caseva. Era un admirador de la germana de la seva esposa Camil·la Blanes, de tan grata recordança. Aquesta cunyada d’en Climent, Adela, fa anys que viu sembrada com a missionera en el sud d’Egipte, entre musulmans i coptes.
3.2 No he pogut llegir amb detenció el que han recollit els mitjans de comunicació sobre en Climent. Ara bé, coincideixi o no amb les declaracions i reportatges publicats, voldria afegir un altre aspecte de la recerca de la veritat que apassionava d’antic en Climent.
En Climent Garau assajava exercir de teòleg. Jo en vaig conèixer mostres de la seva reflexió. Li he d’agrair que, quan sense saber-ho jo, acabaven els meus prop de 25 anys de professor de Teologia, ell i alguns que se li assemblaven, me feren fruir en la meva tasca, en les sessions nocturnes de teologia. Eren persones inquietes, amb capacitat de deixar-se enganxar i posseir per l’absolut, per qui és el transcendent. Aquella ètica humanística que ell cercava, tenia, en el fons, una arrel teològica. Si he elegit com a primera lectura la narració abreujada de la creació, ha estat perquè ell me’n feu parlar en unes converses a Bunyola, de les quals crec que en guard qualque apunt.
3.3 Com a creient, Climent, pel baptisme, fou incorporat a l’Església catòlica, que peregrina a Mallorca. L’església del Crist no vola pels niguls. És, també, ben terrenal, i té cara i ulls, és a dir, té història i es nafrada per la vida de cada dia.
Aquest fet, per a ell, i per als que hem seguit un camí semblant, el va posar i ens posa davant uns reptes, que s’afegeixen al que ens posa el manament fundacional i suprem del cristians, que és el de l’amor a Déu, i d’un amor semblant a tot proïsme.
En efecte, els cristians nascuts a Mallorca, com els que han vist la llum a altres esglésies en països que viuen en la injustícia estructural, tenim una missió afegida, que consisteix en lluitar per la igualtat, no solament personal, sinó col·lectiva, que fa els pobles iguals.
Climent s’havia anostrat en aquesta tasca quan era militant en l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), i havia començat a albirar una nova manera de ser catòlic, al marge del nacional catolicisme, experiència que el disposà a rebre amb entusiasme el concili Vaticà II.
Avui som en un món en el qual els drets personals tenen un reconeixement bastant general, mentre que el defensors dels drets dels pobles a vegades són tractats com a perillosos.
Però, hem de saber, com en Climent, que, a Mallorca, els seguidors de Jesús tenim un patrimoni històric ben definit, un país poc respectat, i som un poble sobre el qual cauen uns problemes de futur molt complexos, entre els quals hi ha el pa de cada dia, l’escola condreta, una sanitat sense exclusions, i una natura malmenada.
Els cristians nascuts a Mallorca som ciutadans d’un poble que té una llarga i digna història. Demanem-nos qui ha fet els camins, qui ha aixecat els marges dels pujols empinats, qui ha edificat tants temples imponents, qui va sembrar de fàbriques de teixits i de calçat, o va cobrir Mallorca d’ametlers i vinyes. Demanem qui va enlairar les esveltes voltes d’aquesta Seu mallorquina. Preguntem-nos qui va crear els hospitals i les escoles, a vegades contra els mateixos municipis. No exclusivament, però si principalment, els grans protagonistes de tota aquesta transformació per el bé de la nostra societat han estat les dones i els homes del nostre poble de Mallorca.
D’aquí que no ens sorprendrà que, d’aquest poble, en sortís un Ramon Llull, el qual, com ho escriví el seu gran enemic, l’inquisidor Nicolau Eimeric, era catalanus, ex civitate Maioricarum oriundus. Els seus pares eren uns immigrants de fresc a l’illa, que començava a anomenar-se Mallorca.
Llull va ser uns dels primers mallorquins del poble que som avui. De la sort del poble musulmà anterior, ja en vaig parlar aquí mateix, en aquest mateix ambó, fa prop de 35 anys. Solament diré que Llull no seria el Beat, no hauria estat el gran missioner i místic que coneixem, si no hagués nascut en mig d’una gran majoria de musulmans mallorquins abans que ell. Aquesta situació no se donava a Girona, ni a Provença, ni a Itàlia.
No sorprendrà que Anselm Turmeda fos un gran pedagog, i que una filera d’humanistes fossin els primers en parlar de la nostra pàtria mallorquina o balear, sense cap mena de divisionisme.
Entre els humanistes excel·lí un cripto-lul·lista, Miquel Tomàs Taxaquet, el qual, a Roma estant, admirava i escampava con in patria mea una dona insigne, la beguina Elisabet Cifre, acabava de fundar la primera casa europea destinada a l’educació de la dona. En Taxaquet ha estat estudiat en una tesi doctoral als Estats Units, i publicada a Alemanya i a Aùstria. No sabem on estudiaran la beguina Cifre. Estalviaré recordar Santa Catalina Tomàs, Jeroni Nadal, el beat Juníper, i tants altres personatges de la ciència i de la tècnica més moderns.
Aquests gegants de la història entusiasmaven en Climent, i li nodrien l’esperança, quan, en els darrers anys, mantenia la seva curiositat científica. Aquí hi ha testimonis d’aquest fet.
3.4 Climent Garau va treure conseqüències de la seva fe en el Déu Creador, i del fet de pertànyer a l’església de Mallorca. Per això, en la teologia que anava incorporant, aprenia a conjuntar la creació amb la pertinença a l’Església, la qual, en el concili Vaticà II, va proclamar que:
Qualsevol forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp social com en el cultural, per raó de sexe, raça, color, classe social, llengua o religió, ha d’ésser superada i refusada per contrària al pla de Déu. (GS 29b).
I la mateixa Església en concili, comptant amb la veu i vot de centenars de bisbes de països legalment descolonitzats, anava més enllà dels drets personals, i promovia el reconeixement dels drets dels pobles, quan proclamava clarament:
L’Església [...] no furta res al bé temporal de cap poble, ans per contra fomenta i assumeix, tant com són bons, les possibilitats i els costums dels pobles. (LG13b).
El contrast entre aquests ensenyaments conciliars i determinades situacions de l’església peregrina a Mallorca feien patir en Climent, i ens sentíem humiliats com a creients. Lamentam que en bastants instàncies de la nostra església hom, per principi, fa una lectura selectiva dels textos conciliars, silenciant precisament aquells que específicament toquen l’Església a Mallorca, i no a moltes altres. Aquesta pràctica retalla una part de l’Església, que és en aquesta terra, com Jesús va ser a Palestina.
Fa anys que vaig voler reparar aquest patiment, quan vaig publicar en un llibre el que sovint havia dit: que certes instàncies i llocs de l’església, des de la mort de bisbe Pere Joan Campins, no acollien de bon grat certs mallorquins i certes mallorquines compromesos amb el poble d’aquesta illa i que, a més de malavejar ser fidels a l’amor a Déu i al proïsme, estimen el nostre poble, sense retallades en la història, en la llengua i en els seus drets polítics, i han consolidat aquest compromís precisament a partir de la doctrina de l’Església. D’aquí que el gest tan elegant del Capítol de la Seu, en oferir aquest temple principal de Mallorca per a acomiadar en Climent Garau i Arbona, és girar una plana poc agradosa de l’església a Mallorca. Moltes Gràcies.
3.5 M’heu de perdonar. Com a creients, els cristians sabem que, a més de cometre errors, som pecadors. El Déu Creador, és el que Ramon Llull reconeixia com a recreador, que tornava a crear perdonant i reconciliant en Jesucrist, el qual mostrà palesament que Déu sempre és a favor nostre, i ens atreu. Per això, nosaltres pregarem perquè, també gràcies a la nostra comunió amb els sants, el Déu en qui creia en Climent l’hagi purificat, i l’ha rebut dels braços de Jesucrist. Creiem que l’Esperit bategava en ell al llarg de la seva darrera malaltia purificadora.
Demanem que en Climent, que ha estat tants anys el nostre mestre en l’amor al poble, esdevinguí un intercessor per a consumar el seu recobrament integral. (Josep Amengual Btle, msscc)
